Els guies, o sherpes, solen oferir una mar de facilitats als plantejaments previs d'un equip d'enregistrament audiovisual. Els recorreguts, si fem cas a les indicacions, sempre són curts i els objectius a complir solen vindre donats.

Ara bé, quan la crua realitat s'imposa, l'experiència de camp dels guies s'entesta contra les necessitats primàries dels comunicadors. Diferent és caminar amb les mans lliures que pendents d'un trípode, una càmera o una borsa de material tècnic.

El camí de la Salpa, del Parc Natural de la Serra Gelada, està catalogat com a perillós. Ho anirem comprovant durant el recorregut.

Els budells de la Gelada.

Iniciem la marxa costera a baix. No en un pendent suau, més aviat per un tobogan de pedra calcària, quasi vertical, que roba la respiració i diposita en la ment una gran inquietud. Només es pot caminar per la senda per motius científics. D'haver volgut fer una ruta excursionista-paisatgística, no hauríem obtingut permís, mai haguérem conegut els budells del Parc Natural des del Far de l’Albir fins a les dunes fòssils.

El paratge és un lloc exclusiu, prohibit a l'accés humà per terra, mar i aire.

Que li passa a la Sideritis chamaedrifolia, subespècie litoral?

La missió consisteix a acompanyar a un grup d'investigadors de la Universitat d'Alacant en la recollida de mostres de la planta per a analitzar-les en el laboratori. La peculiaritat de la jornada és la presència, entre els membres de la comitiva, del Catedràtic de Botànica, Benito Crespo. Ell va ser qui va descriure la subespècie litoral ara fa vint anys.

La cua de gat, com se la coneix popularment, està emparentada, curiosament, amb l'espècie típica: la Sideritis chamaedrifolia (pura, sense subespècie) que en lloc de la brisa marina prefereix l'ambient sec dels arenals de Biar i Villena.

Dues germanes mal avingudes?

Sabem que les dues plantes tenen diferències morfològiques, de forma. La raó pot ser que siga genètica. Almenys és el que indica una primera anàlisi d'ADN obtingut de tres mostres de “cua de gat”. Les mostres eren antigues i les conservaven en l'herbari des de fa 20 anys.

Per a ratificar les conclusions preliminars de l'estudi molecular, els científics necessiten material fresc. Plantes acabades de collir per a reduir al màxim el marge d'error.

Sideritis litoral

Estarà la Sideritis litoral on se li espera?

Una aventura per a ser, ha de tindre emoció.

Durant l'últim recompte de la població de Siderites chamaedrifolia, subespècie litoral, realitzat pels tècnics del Departament de Flora de la Conselleria de Medi Ambient a Alacant, es van estimar una colònia d’entre 12 i 15.000 exemplars. El problema, és que han passat quatre any i fins que no arribem a les dunes fòssils no sabrem el resultat del treball de camp dels científics.

Un cossiol d'arena de 100.000 anys.

En arribar a les dunes penjades, besem el sòl.

Els ulls dels científics separen en micro segons unes espècies de les altres. Les que són i les que semblen ser. La música vocal botànica sona més que les gavines, instal·lades en ordre sobre els aïllats penyals que envolten el cor marí de la Serra Gelada. Biscutella de la Marina. Ginebre marí. Elliantemum arabinianum. Esteperola de l'Arabí. Corema album… Noms deliciosos per a identificar les joies botàniques del Parc Natural.

On està la Sideritis?

Els botànics cerquen a cegues per tots els racons.

On l'esperaven no està. La dispersió és general. També les cares de preocupació.

Finalment, en una zona de gran bellesa geològica i, no cal dir-ho, cinematogràfica, apareix un grupet de trenta exemplars. Estan amagats darrere d’un conjunt d'arcs de mig punt esculpits pel vent. Per a arribar a la troballa, cal creuar un desert d'arena. Un pas avant, mig cap arrere i  arribem al xicotet habitacle a l'aire lliure de la cua de gat exclusiva del Parc Natural.

Els estralls de la sequera.

Els tècnics del Departament de Conservació de Flora ens porten males notícies. L'observació “in situ” no pinta bé. L'abundant població de 2012 (recordem, entre 12 i 15.000 exemplars) s'ha reduït dràsticament. La sequera ha fet estralls i la majoria de les plantes han mort o estan en procés d'assecar-se.

La flora, inclosa en el catàleg valencià de flora amenaçada, reclama un estudi rigorós sobre els efectes de la sequera en la comunitat vegetal de les Dunes Fòssils.

Una espècie amb identitat pròpia?

La tasca científica de la Universitat d'Alacant continuarà en el laboratori. L'anàlisi molecular de les mostres arreplegades i meticulosament guardades en bosses individuals (ho voreu al vídeo) determinarà el paper jugat per la genètica a l'hora d'explicar perquè una espècie d'interior ha arribat arran de mar.

Tal vegada, el canvi de formes entre les dues plantes i les diferents necessitats ecològiques ens estiga dient que estem davant d’una espècie amb identitat pròpia. Haurem d’esperar que la ciència ens torne a sorprendre.