La meua iaia acostumava a parlar-me de les tasques del camp, fent servir un fascinant lèxic agrícola que malauradament, a hores d'ara podría catalogar-se “en perill d'extinció”, així com també ho estan moltes de les llavors de varietats locals que solia descriure amb detall. Des dels fesols carics fins a les guixes, passant per les borraines o els cardets de penca, les seues receptes atresoraven un llegat que per als meus coetanis, més familiaritzats amb el sushi que amb les farinetes, pot resultar, fins i tot, curiosament exòtic.

Ella, coneguda a Vilafamés com Rosa “la Borrassa”,era una dona rural, pertanyent a eixa generació que rarament tenia accés a estudis superiors, perquè als temps de la fam calia guanyar-se les garrofes collint moscatell o pregant-li al bancal de secà que fos generós amb la marcona. Desprovista de cap títol segellat pel Ministeri, la meua uela materna estava dotada d’una poderosa intuïció i capacitat d'observació, a més de disposar d'unes mans màgiques, capaços de fer rebrotar qualsevol espècie vegetal i retornar-la al seu estat de gràcia. 

 Oriana Brunori y su "uela" Rosa “la Borrassa”

Experta en atorgar-li una nova utilitat a qualsevol objecte, tenia el poder de transformar un grapat de cordelles i un tros de roba vella en tota un obra d'enginyeria domèstica, en concordança amb eixe mantra repetit com un dogma de fe: “ací,no es tira res”. Recordar-la és dibuixar aquells rostres femenins esquerdats per arrugues adobades al sol que, a colp d’aixada, van llaurar els solcs on ha germinat la llavor d’empoderament de les seues descendents. 

Mans de dona aspres com sarments, que van estovar eixa terra on les seues filles i netes hem pogut arrelar-nos per tal d’enramar les nostres opcions de futur. Elles, transmissores d’un bagatge de saviesa més preuat que el safrà, són les mestres que ens van ensenyar la importància de preservar allò que ens envolta perquè ,senzillament, entenien que eixa és l'única opció possible. Elles, dipositàries d'un llegat de connexió amb els cicles naturals que potser estem perdent, han exercit, humilment i sense ser-ne conscients, el paper de divulgadores del nostre patrimoni natural i cultural. 

Elles, àvies i sàvies rurals, van nodrir un substrat que nosaltres tenim la responsabilitat de conrear.

Celebrem el vuit de març des de l’agraïment a aquelles dones que ens van obrir camí, transmetent-nos una forma d’ existir tranquil·la, senzilla i sostenible, situada a les antípodes de la voràgine vital que ens dicta el model de l'actual societat de consum .

Busquem l’inspiració en elles, mirem enrere per a trobar el bon rumb cap al present i el futur. Fiquem en valor l´herència impagable d’aquelles valentes que van fertilitzar el sòl que ens permetrà llaurar un planeta pacífic i amb bona salut ambiental, social, política i econòmica per a totes i tots. Gràcies a elles, humils dones rurals que van obrir les dreceres que avui transitem, caminem a pas ferm per la senda de la conservació mediambiental.

Arrelades a la terra i conscients de ser agents crucials per al canvi, afirmem que la igualtat i l´equitat de gènere són essencials per a aconseguir un desenvolupament sostenible, eliminar la pobresa i fer valer els drets humans. El paper de les dones és fonamental en la conservació i la gestió del territori, l´aigua i la biodiversitat: perspectiva de gènere i gestió mediambiental són un binomi tan beneficiós per a fer bona saó com la pluja i la tardor.

A Samarucdigital celebrem el Dia de les Dones 365 dies a l’any, de la mateixa manera que celebrem el dia Mundial del Medi Ambient tots i cadascun dels dies que marca el calendari: perquè la mirada global, conservacionista, feminista, ecologista i activista estan escrites al nostre ADN i són la nostra raó de ser. Us convidem a conèixer a les dones que hem tingut el plaer d'entrevistar a Samarucdigital al llarg dels nostres 5 anys d’existència, perquè elles són les vertaderes protagonistes d’aquest projecte de divulgació mediambiental. 

Encetem aquest recorregut audiovisual de la mà de la jove Susana i la veterana Amparo, dues llauradores de l'Horta de Godella separades per mig segle d'edat, però unides per una pràctica agrícola semblant. 

Passat, present i futur en color verd i violeta.