La previsió meteorològica anuncia nevades generalitzades al Pirineu per al cap de setmana on tenim programada l’excursió, però el part preveu algunes clarianes que ens decideixen a iniciar el camí després de consultar amb els guardes locals. La seguretat ha de ser sempre una prioritat abans d’iniciar qualsevol expedició per modesta que siga. L’objectiu són uns 16 quilòmetres d’anada i tornada, en dos etapes, des de Benasc al refugi d’Estós, on farem nit. Ens guia l’expert muntanyenc de Bocairent Vicent Alcaraz, que al llarg de la seua trajectòria atresora ascensos a pics como el Stok kandri (a 6.153 metres) a l’Himalaia, el Kilimanjaro, el Potosi a Bolívia o el Toukal a l’Atlas marroquí. En l’expedició també participa el professor i investigador de la Universitat de València, Antoni Camacho, expert en microbiologia i aigües continentals que ha participat en cinc campanyes a l’Antàrtida. Completa el grup un gran coneixedor de la geografia i la fauna valencianes, el regidor de Monserrat Pepe González, que dedica la major part del seu temps a un altra professió d’alt risc, la de copropietari del Murta, junt al gran Albert, establiment de referència al barri de Benimaclet, a València.

Foto de Félix Tena

Després d’una nit de pluges persistents a Castejón de Sos, on hem vetlat les raquetes, el dia s’alça ennuvolat però sense que caiga una gota i el grup inicia el camí prop de Benasc a uns 1300 metres d’altitud. Ens esperen desnivells de700 metres fins arribar al nostre destí per a fer parada i fonda. A poc de començar la marxa travessem l’embassament d’Estós, ple de gom a gom, mentre l’oratge ens respecta. Encara que el sol no acaba d’eixir la temperatura no és extremadament baixa, i es situa al voltant dels 3 graus positius. La primera parada es produeix a la cabana de Santa Anna per calçar-nos les raquetes que ens permetran avançar millor sobre la neu, que en alguns punts supera els 50 centímetres de gruix després de les nevades de la nit passada.

Extensos boscos d’avets dominen el paisatge esguitats de rodals de pi de negre (Pinus uncinata). Antoni Camacho ens senyala també la presència de grups de castanyers, que comencen a traure la seues flors (la ruta es produeix al principi de març). Antics exemplars de boix mostren la seua fusta, tan apreciada per la confecció de gaiatos i altres utensilis tradicionals. Alguns fajos completen els representants de la botànica que troben en les parts més baixes d’esta zona dels Pirineus per on continuem ascendint.

20 d’abril del 90

En mig d’una planura, mig soterrat en la neu, sobreïx el sostre d’un altre refugi que ofereix al caminant empara davant el fred i el vent. És la coneguda cabana del “Turmo” o del “Tormo”, popularitzada pel grup Celtas Cortos en la seua cançó emblemàtica 20 d'abril del 90 amb aquella estrofa de: “¿recuerdas aquella noche en la cabaña del Turmo, las risas que nos hacíamos antes todos juntos?”. Recordem aquells temps de joventut mentre reprenem forces preparant el que ens resta de ruta, que habitualment és el tram més complicat del camí.

Caminem per una Vall d’origen glaciar vigilats per la presència del massís Perdiguero, que té el pic a 3.221 metres.  El camí d’endinsa entre boscos en l’últim tram de la ruta. En la catifa blanca de la neu ha deixat les seues empremtes un animal ungulat, possiblement un rebec o “sarrio” (Rupicapra rupicapra) com es conegut l’herbívor en estes terres d’Aragó.

La marmota i el gall fer

Avancem laboriosament mentre el traçat augmenta el pendent per fer més atractiu el final d’etapa, que has ocupat poc més de 5 hores de camí. Al Refugi d’Estós, ens rep Nando, el guarda de l’establiment que ens explica que totes les altres reserves han sigut cancel·lades a causa de la mala previsió meteorològica. Com a únics habitant del refugi escoltem les dificultats que suposa durant l’hivern mantindre abastit de queviures el lloc. El guarda ens parla de l’abundància de la marmota en la vall, un rosegador introduït pels caçadors, procedent dels monts Tatras (a Polònia) i els Alps que a partir dels anys 70 del segle XX s’ha reproduït amb abundància als Pirineus. Molt més difícil de vore és el gall fer (Tetrao urogallus), una rara i amenaçada gallinàcia en greu retrocés que a Aragó té uns 80 mascles censats.

El nou dia es rebut per una intensa nevada que ens decideix a iniciar el camí de tornada sense perdre massa temps a ritme de raqueta, però gaudint sempre d’un paisatge ple d’hivern i amb l’atractiu més salvatge dels Pirineus.