Serveixen per a alguna cosa les cimeres sobre canvi climàtic? És una pregunta lícita, sens dubte, però a més a més especialment pertinent cada vegada que s’acosta una nova cimera. Des de fa mesos hi ha un rebombori constant i in crescendo, com si la de París fóra la última oportunitat, com si hi hagués el convenciment que és ara o mai. I això que l’IPCC (el Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic) organitzacions ecologistes ja avisen: París no ha de ser la meta, ni tan sols si ix tot bé, sinó l’inici d’un camí llarg i, esperem, exitós.

Del clima se’n parla molt ara, però és relativament recent la transcendència internacional d’estes conferències: la primera sobre el clima és de 1979, i se celebrà a Ginebra. A més, arribà justament quan pararen de publicar-se, de sobte, articles als quals s’especulava amb què un nou refredament planetari estava a punt de començar, i que estàvem ja a l’acabament de l’època interglacial, i amb les conseqüències que això tindria per a l’economia d’un món que es feia cada vegada més xicotet. El cas, però, és que als últims trenta anys, i molt especialment als últims vint, l’escalfament global (i no el refredament) ha protagonitzat algunes de les reunions internacionals més esperades, i també algunes de les més decebedores.

Tot i que Kyoto (1997) ha sigut considerat un èxit a posteriori (pel fracàs reiterat de les reunions que van seguir), ho fou de manera parcial i molt qüestionable. Es tracta d’un protocol poc ambiciós de partida, que comptà amb el rebuig de facto dels grans emissors mundials: necessitava la ratificació dels països que almenys suposaren el 55% de les emissions mundials per a entrar en vigor, i és per això que ho feu molts anys després de signar-se, a 2004.

La barrera roja dels 2ºC

Des del mateix moment de l’acord es pensà en com podria ser el relleu, però les negociacions han encallat una vegada i una altra. A Copenhaguen (2009), d’on s’esperava un nou pacte amb fites més valentes, la conferència s’acabà amb una declaració sense cap efecte: ni era vinculant ni establia terminis o quotes. Deixà, això sí, una xifra que cada vegada és més coneguda: 2ºC. És possible que l’hagen vist o escoltat, senyalada sempre com la barrera roja que no hauríem de creuar. I certament és un llindar útil per a visualitzar la urgència d’actuar ja, però no una línia màgica a partir del qual serà tot catastròfic, però que si respectem anirà tot de meravella.

Els dos graus, potser l’aportació més significativa de la cimera de Copenhaguen, i un concepte més fàcil d’entendre que els complicats càlculs d’emissions de gasos d’efecte hivernacle i quotes estatals, ens diuen que si limitem la pujada global de temperatures a eixe rang, estarem dins d’uns impactes del canvi climàtic que ens causaran multitud de problemes, però que podrem mitigar i afrontar amb certes garanties. A partir dels dos graus la incertesa, però, creix exponencialment, i podríem desencadenar processos de retroalimentació positiva incontrolables i potencialment molt destructius (huracans, desgel massiu, esllavissades, canvi de corrents oceàniques...). El contingut de les converses i cap a on han d’anar encaminades pareix clar.

París no és la meta

París és, segons molts activistes, científics i gestors, l’última oportunitat per a aconseguir un acord que permeta desenvolupar polítiques i estratègies que aconseguisquen aturar l’escalfament als 2 ºC. Altres, com hem dit adés, remarquen en canvi que la cimera francesa no és cap meta, ni cap final, sinó el començament de tot plegat.

A París s’hi arriba amb l’impuls del pacte entre Xina i els Estats Units, fa tot just un any, peça clau tot i que insuficient per a abordar la cita amb optimisme. Unes bones esperances, però, que comparteixen alguns dels assistents, que han manifestat que la dinàmica esta vegada és per fi distinta, i que els organitzadors i el govern francès estan entestats a aconseguir un nou i veritablement útil protocol. París, a diferència de les cimeres dels 90’, és ja una qüestió de voluntat política (i empresarial), no de ciència. Això, almenys, ho tenen clar totes les parts.

Un èxit possible

Una pregunta final: afectaran els terribles atemptats de novembre a les converses? Segur. Però més enllà de les mesures de seguretat i la neurosi que sens dubte imperarà, i també de la pèrdua del reivindicacions ciutadanes i activitats paral·leles (que pareix ser que seran suspeses), el debat del que passa a l’Orient Mitjà hauria d’enfocar-se de forma prioritària a la seguretat alimentària, a les crisis humanitàries, a l’escassetat d’aigua. Als efectes del canvi climàtic sobre la inestabilitat de les regions vulnerables, i a com ha esdevingut un factor de primer ordre a l’hora d’explicar les migracions massives. Tristament d’actualitat informativa, hem de ser el suficientment intel·ligents com per a saber vore més enllà de l’horror i la sang. El millor homenatge que se’ls pot retre a les víctimes, i la victòria més aclaparadora sobre els bàrbars i profetes de l’horror, seria sens dubte un èxit total de la COP 21 . Entre tots ho podem aconseguir.