A La Carta À Punt Mèdia

L’obsolescència programada, o planificada, no és un xip maligne que indueix el coma en la impressora. És el símbol de la societat de l’usar i tirar, de les muntanyes de fem, a milers de quilòmetres i fora de la nostra vista, abocadors d’objectes que no tingueren l’oportunitat d’una segona vida. Darrere de l’obsolescència programada, estan les estratègies del mercat per a vendre més. Però, també estan les nostres ganes, com a consumidors, de comprar el mòbil més avançat del mercat. 

El 2025 s’estima que es generaran vora 54 milions de tones de deixalles electròniques, una quantitat que podria omplir el barri de Manhattan a Nova York. Bona part dels telèfons, ordinadors i electrodomèstics que no reparem van a parar a països com Ghana o Pakistan, molts d’ells en enviaments il·legals. Tot perquè en el món ric veiem com un dret tirar un objecte que no funciona. 

Nou, millor i abans del necessari

De vegades, el fet que les fàbriques facen més concessions al disseny, ens posa difícil la reparació en cas que el producte falle. Reparar és tan complex i costós que resulta més rendible tornar a comprar. Ja se sap, un article que no es desgasta esdevé una tragèdia per als negocis. L’obsolescència programada, per molt que ens sone a nou, té quasi un segle. L’expressió la va popularitzar el dissenyador industrial Brooks Stevens, qui no amagava que darrere del concepte hi ha l’objectiu “d’instal·lar en el comprador el desig de posseir una cosa un poc més nova, un poc millor i un poc abans del necessari”.

L’obsolescència programada és tan fàcil de produir tecnològicament com fabricar un rellotge. Però no tota obsolescència és programada, avisa Ximo Cerdà, professor de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Telecomunicació de la Universitat Politècnica de València.

48,5 milions de tones de residus

Una de les imatges més colpidores d’abocadors al planeta és la de les muntanyes de ferralla de tauletes, ordinadors i telèfons. El 2018, el món va generar 48,5 milions de tones de deixalles electròniques, el 20 % de les quals només es reciclen, i poden representar fins al 70 % dels residus perillosos que acaben en els abocadors, segons les dades de Nacions Unides. 

L’impacte ambiental de totes estes xifres és tan lamentable com inqüestionable. Tant és així que sense obsolescència programada desapareixerien els abocadors, sosté Maria Vicente, economista ambiental i coordinadora d’Ecologistes en Acció del País Valencià. 

  Pau Bernad, Kritin Suleng, María Vicente i Batiste Miguel.

França, l’excepció europea

Hi ha forma de posar límit a les tècniques per a reduir de manera deliberada la vida útil d'un aparell perquè en comprem un de nou? En el panorama comunitari, la Comissió Europea està aprovant iniciatives encaminades al  pacte verd. L’octubre passat, Brussel·les va anunciar normes noves per a afavorir l'allargament de la vida útil dels electrodomèstics. Normes noves per a imposar obligacions noves com que les peces de recanvi de les neveres hauran d'estar disponibles un mínim de set anys després que el consumidor compre l'aparell i deu anys en el cas de llavadores i llavaplats. La proposta entrarà en vigor el 2021.

De moment, França és l’únic país europeu que prohibeix l’obsolescència programada i condemna els fabricants que vulguen eludir la prohibició a una pena de dos anys de presó i una multa de 300.000 euros, que pot pujar fins al 5 % de la facturació mitjana anual dels tres últims exercicis. L’organització FACUA-Consumidors en Acció fa cinc anys que demana una normativa pareguda a l’Estat espanyol. Fins ara, només podem parlar d’una proposta de llei a Extremadura al gener de 2019, i una iniciativa del grup Compromís a l’octubre de 2018 que finalment va ser retirada per a evitar l’enfrontament amb la patronal, la Confederació Empresarial de la Comunitat Valenciana (CEV), veu crítica amb la proposta. De lleis i consum en parlem amb Pau Bernad, delegat a la Comunitat Valenciana de FACUA. 

Alargascència, una alternativa

Plantar-li cara a l’obsolescència és possible. Un exemple és la campanya d’Amics de la Terra. Ens ho explica Cristina Alonso Saavedra, responsable de recursos naturals i residus d’esta organització ecologista.

A casa nostra, l’ONG  Telecomunicacions Solidàries (TeSo) ha sigut la responsable de donar una segona vida a dos mil equips informàtics en els últims díhuit anys. L’organització va nàixer com a resposta al fet que moltes empreses es desfan dels ordinadors quan encara poden ser útils. Però combatre el ritme frenètic que imposa la tecnologia no és fàcil. Ens ho explica Salva Contell, voluntari i vocal de la junta directiva d’aquesta organització, que pretén divulgar les noves ferramentes tecnològiques, i promoure el voluntariat i l’ús racional de les noves tecnologies. 

El So de la Natura: Els flamencs

“Els encanta estar molt juntets, a milers, però això sí, sense arribar a tocar-se. En aquesta època passen hores i hores girant el coll a dreta i esquerra mentre criden tots alhora. Estranyes costums d'un estrany animal”, relata Batiste Miguel. El flamenc protagonitza la nova entrega del So de la Natura.

Finestra del Samaruc: Xavi Calvo -  Valencia, referència de l’ecodisseny

“El consumisme ens aboca a no reutilitzar, hem de repensar el nostre model productiu”, assenyala el dissenyador Xavi Calvo, director general de Valencia 2022, Capital Mundial del Disseny, en la Finestra del Samaruc. Calvo ens avança els objectius d’aquest projecte basat en models més sostenibles, i descriu com València es prepara per al futur de l’ecodisseny en resposta a les demandes de l’economia circular. 

Biblioteca Verda: Jordi Sabaté - “El libro negro del consumo”

El periodista i escriptor especialitzat en el món del consum i el benestar, Jordi Sabaté, presenta en la Biblioteca Verda la seua obra, El libro negro del consumo, en què denuncia les principals estafes i enganys que patim els consumidors a Espanya, amb l’objectiu de mostrar que, en moltes ocasions, les nostres decisions no són lliures, sinó que es troben condicionades per molts interessos.