Amb l’eixida del sol comencen els preparatius a bord del Dimoni, un nom infernal per un pacífic veler amb el drap i el buc tenyits de color roig lluent. Una xicoteta embarcació, de poc més de 7 metres i escaig, que passa pràcticament desapercebuda en mig del port esportiu de Calp, farcit de models nàutics de totes les mides i gustos. La maniobra d’eixida fa necessària la col.laboració de tota la tripulació formada per Eduard Gómez com a patró, Enric Salanguera com a segon en el comandament i qui escriu la crònica com a grumet ocasional.

La mar tranquil·la i lleugera ens deixa albirar la serra Gelada des de la bocana d’eixida, que ens saluda des del sud. El parc natural, que s’estén entre Benidorm, Alfàs del Pi i Altea, està defensat per impressionants penyasegats de 300 metres de desnivell, d’on ixen els sediments que ajuden a formar les concorregudes platges de la zona. Entre els tresors naturals de la serra sobreviu una duna fòssil, col.lonitzada per una peculiar i exigent vegetació objecte de SamarucDigital.

El parc més visitat de tots

El Dimoni posa rumb al Penyal d’Ifac, el primer dels parcs naturals que costejarem. L’impressionant penó calcari és un dels últims contraforts de la serralada Bètica. És el parc natural més visitat del País Valencià, amb una mitjana de 100.000 persones anuals dins una massiva processó senderista que té com a principal competidora a la gavina comuna o de pota groga, que amb el seu agressiu comportament en època de cria pot fer fugir al visitant més decidit. Des de la mar tot eixe tràfec queda lluny.

Enfilem el primer repte marítim que suposa travessar el cap de la Nau, el punt més oriental de la geografia valenciana. Com passa en tots els caps del món la mar s’embraveix fruit d’una cursa on l’aigua lluita per passar a l’altra banda del mur. Un xicoteta embarcació permet gaudir amb distracció de l’experiència. El patró decideix estendre al vent la major i la genovesa, iniciant una navegació a tota vela que provoca que l’embarcació s’escore primer lleugerament i després de manera més evident fins al punt que el comandant ordena situar tot el pes a babord per a compensar el desnivell. La força del vent ens impulsa decididament a tot drap en direcció a l’altre cap germà, el de Sant Antoni. De pas saludem la cala de la Granadella, l’illa del Portitxol, el cap Prim i el Negre. Emmarcant l’escena contempla el dia la majestuositat del Montgó, mentre cormorans famolencs es capbussen en busca d’un bon menú en uns fons marí ple de vida.

Canvis d’humor

El mar de fons ens recorda que el Mediterrani és, possiblement, la mar que més ràpida i sobtadament canvia d’humor. El Dimoni impulsat per un fort vent de popa aconsegueix una velocitat de creuer amb màxims de 6,2 nusos a l’hora, si viatjarem per terra a este ritme (uns 11 quilòmetres per hora) qualsevol bicicleta a mitja marxa ens avançaria sobradament. A més velocitat ens supera el vol d’una parella de baldrigues cendroses (Calonectris diomedea), un au escassa catalogada en perill d’extinció a la qual li agrada viatjar mar endins per buscar aliment. Al territori valencià només nidifica a les Illes Columbretes.

El sol decididament està començant a desaparéixer, anunciant el final de la primera jornada. Després de 10 hores de navegació enfilem la badia de Cullera per a remuntar el riu Xúquer, que aboca ací el seu cabal al Mediterrani quan li deixen. Abandonen la mar per fer nit a l’únic port fluvial que tenim en la ruta, en un contrast de tranquil·litat que agraïm després de les últimes envestides de les ones. Canvia el paisatge i els companys de camí. Ara ja no ens segueixen les gavines i al Dimoni s’acosta una família de colls verds i garses.

La segona jornada ens distancia de la costa per fixar el rumb establert pel capità que preveu creuar el Golf de Valencià en mig matí, segons els càlculs. A primera hora els vents més gelats, que provenen de terra, ens impulsen mar endins. Novament una baldriga cendrosa ens acompanya curiosa sempre mantenint les distàncies de manera previsora.

Els dofins envolten el gran transport

Passat Gandia ens creuem amb un gran transbordador que trasllada mercaderies i passatgers entre les illes i la península quan de sobte l’aigua bull i es belluga de manera electritzant. D’entre les ones comencen a emergir dofins saltant en una mil·limètrica coreografia que envolta l’avanç del gran transport en un joc ple de ritme. El grup està format per uns 30 d’estos cetacis que patrullen el Mediterrani sempre dispostos a deixar-se vore. L’espècie més abundant davant les nostres costes és la del dofí llistat (Stenella coeruleoalba), no tant comú és el dofí mular (Tursiops truncatus). Entre els cetacis marins que travessen el litoral valencià el major de tots és el rorqual comú (Balaenoptera physalus), una balena que en realitat és el segon animal més gran que viu al planeta. Els exemplars adults poden arribar a fer 22 metres de llarg.

Ja prop de l’Albufera de València és constant el pas dels diminuts xatracs (Sterna hirundo). Amb el seu característic barret negre estes aus aquàtiques busquen aliment a la mar mentre guarden el niu a terra ferma. El gran aiguamoll valencià alberga una de les més destacades colònies de cria de l’espècie al litoral mediterrani.

Monstres de ferro

Esperant torn per a entrar al port de Castelló reposen grans monstres de ferro il·luminats pel capvespre com enormes gratacels flotants que són. Colosals carguers amb banderes paraigua de països com Malta o Panamà, un paradís demostrat per a moltes butxaques plenes, s’agrupen per a demanar l’hora d’arribada a port en un trànsit on el diminut Dimoni sembla una formiga caminant entre elefants. El patró decideix avançar en direcció al port d’Orpesa per a completar la travessia més llarga de l’expedició que culminem amb 12 hores i acaba de nit fosca, on la llum del far mostra l’únic camí segur al moll.

L’últim tram és curt i distret seguint el Prat de Cabanes-Torreblanca, a la Plana Alta, una planura litoral separada de la mar per un conjunt de codolars i graves que tancaren una antiga Albufera. Un aiguamoll amb senillars i saladars que filtren una aigua dolça i neta que aboca al Mediterrani per zones com “el Trenc”, a Torenostra, en una eloqüent descripció lingüística de la geografia del territori.

Penyasegats lliures

El paisatge de la Plana s’eleva des d’Alcalà de Xivert, ja al Baix Maestrat, amb les altures de la serra d’Irta. Començavem el viatge admirant la serra Gelada en la primera etapa del nostre periple i les últimes milles estan acompanyades per un altre dels escassos trams de penyasegats lliures d’edificacions que queden al mediterrani occidental situats. L’espectacle històric que sempre ofereix Peníscola recorda moments de batalles i gestes heroiques en el territori d’un Papa herètic per a uns i sant per altres, que va regnar amb el nom de Benet XIII sota l’empara de la Lluna i que, fins i tot, ha donat el seu nom a una tisana.

El Dimoni arriba ja al seu destí final. Superades les platges del Gurugú  i del Morrongo, el port de Benicarló, territori de llagostins i carxofes, li obri les portes acollidor. El veterà veler, treballat en nombroses travessies mediterrànies, s’ha guanyat amb nota el dret a reposar preparant-se per noves aventures. La mar l’espera pacient.