Si l'agricultura (convencional, industrial) se sosté hui en dia és gràcies al suport dels Estats. Es tracta d'assegurar que la població tinga recursos sobrats per a alimentar-se (encara que siga malament, amb transgènics, amb agroquímics, etc) , i l'experiència de segles diu que o se subvenciona al cultivador o la inquietud social, el desabastiment i les revoltes acabaran per aparéixer.

El panorama de l'agricultura ecològica és diferent, perquè no se la considera imprescindible. I també es troba en desavantatge, perquè a l'agricultor li ix tot més car, perquè ha de pagar per a demostrar que els seus productes no contenen pesticides, fertilitzants ni altres fitosanitaris d'origen químic, no orgànic.

Que pague el que embruta

La queixa que quasi cap poder pren seriosament és: no té sentit que el llaurador que cultiva segons les lleis ancestrals de la natura haja de pagar el que els seus veïns convencionals tiren a la terra per a explotar-la millor (també pagant, clar, però estalviant-se treball, un dels elements del Capital, en termes marxistes, encara que sotmetent-ho als interessos de l'agrobussiness). La reivindicació és: "Que pague el que embruta, el que enverina", dit de forma radical, "no el que cuida la natura i els seus productes amb mim orgànic".

La injusta taxa de l'agroeco es formula en les certificacions. És un requisit que les administracions europees imposen com a garantia que el llaurador cultiva sense fitosanitaris químics. Este control sembla raonable. El desficaci és el preu i la burocràcia que implica. A Espanya, l'organisme que “controla els controladors” de qualsevol tipus és l'Entitat Nacional d'Acreditació (), i en allò que toca a l'agricultura, , que agrupa els tretze organismes autonòmics que funcionen. El de la nostra Comunitat és el Comité d'Agricultura Ecològica de la Comunitat Valenciana (), pel que han de passar tots els llauradors, ramaders, manipuladors o transformadors, distribuïdors i exportadors, i restauradors que desitgen mostrar el segell "Ecològic" en els seus productes o negocis.

A més de les tretze institucions autonòmiques funcionen empreses privades acreditades per a acreditar per l'ENAC. Dit així, el control sona molt bé, és una garantia i tot això.

Una inspección de SPG en un huerto de Murcia”. Foto: Fernando Bellón

El problema del paperam

El problema comença quan es parla de preus. Però també quan intervé el paperam. Per a un agricultor (en realitat per a qualsevol ciutadà) , en especial si és eco, el paperam és un enemic temible. I no perquè el llaurador siga una persona illetrada, sinó perquè la quantitat de temps que ha de gastar per a entendre el , per exemple en del CAECV, un dens manual de quinze pàgines amb centenars de conceptes administratius, és dissuasòria. I no obstant això, o passa per eixe cércol o es queda sense eixe bonic segell que apareix en els seus productes o en les paradetes.

I per fi ve el dolorós tema dels preus. En la guia de quotes del CAECV s'exposa el que s'ha de pagar en les desenes de temes en què es dividixen les quites. Hi ha una quota de concessió per a totes les sol·licituds (145,74 euros), a la que cal afegir la quota per activitat vegetal (29,15), la quota per hectàrea (en hortícoles, 21,8 per hectàrea), i la quota addicional per producció mixta (39,98). Un llaurador amb una hectàrea d'horta ha de pagar la primera vegada 230 euros, i pel manteniment al voltant de 100. Si a més té un hort de taronges, de fruita i un galliner o un estable xicotet, la cosa es dispara, són quotes a banda, no unificables.

Esta és la raó de l'èxit dels Sistemes de Garantia Participativa (SPG) , que comencen a proliferar en tot el territori nacional, i a arrelar en la nostra Comunitat, en comarques com l'Horta de València () , Xarxa Llauradora de les Comarques Centrals (La Vall d'Albaida, la Safor, el Comtat, la Marina Alta, l'Alt Vinalopó) , i a Castelló (Xarxa Agroecològica de Castelló, en els seus inicis).

Els mercats locals

El moviment es va iniciar en l'Amèrica hispanoportuguesa, on hi ha milions de xicotets agricultors, i centenars de milers que cultiven bio, que han acordat associar-se i buscar la relació amb els seus mercats locals per a certificar els seus productes.

La majoria indiscutible dels llauradors eco de la CV cultiven xicotetes extensions, i els seus mercats són locals, per necessitat i per convicció. No obstant això, són prou els que tenen les seues terres i els seus cultius certificats en el CAECV, perquè ho consideren profitós.

Confiança i bona fe

El sistema funciona basat en la confiança i en la bona fe. Els llauradors d'una zona es reuneixen entre ells i amb grups de consum locals, i també poden comptar amb un tècnic. Es posen d'acord en un protocol d'inspecció, i es fan visites conjuntes per a certificar que el cultiu és orgànic. A estes condicions naturals s'uneixen altres, com que el treball que realitzen els possibles peons contractats estiga pagat d'acord amb uns criteris justos, que se'ls tracte amb la deguda consideració, que es cultive d'acord amb els criteris de la biodiversitat, i també que el transport d'allò que s'ha collit no arribe més enllà de 50 quilòmetres, per raons òbvies d'estalvi energètic.

“Una inspección de SPG en un huerto de Murcia”. Foto: Fernando Bellón

La Societat Espanyola d'Agricultura Ecològica () i la Federació Internacional de Moviments d'Agricultura Orgànica (, en anglés) de la que forma part consideren els SPGs una de les claus del creixement de l'agroecologia al planeta, si bé no s'oposen a les certificacions oficials. Entenen, com fa veure l'experiència i el sentit comú, que els xicotets llauradors són els que més s'adapten a les SPGs, perquè les certificacions oficials els ixen cares i són un mal de cap. No obstant això, les SPGs també tenen la seua part molesta. No sempre el sistema funciona amb fluïdesa, i els agroeco més dedicats a elles gasten hores en l'organització, protocol·lització i realització de les inspeccions. El problema és d'hàbits, és a dir, de la falta d'hàbit de coordinar els treballs de grups o llauradors dispersos. Però “el que algo quiere algo le cuesta”

Per a acabar, algunes dades. Segons l'informe del Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (MAGRAMA) sobre , en la CV hi havia un total de 2219 certificacions atorgades.Agricultors,1762.Ramaders, 28. ( Agricultors,1762. Ramaders, 28. Agricultors+Ramaders, 27. Elaboradors, 292. Importadors, 24. Exportadors, 11. Majoristes, 70. Altres Operadors, 5)

En el cas de les SPGs, la quantificació està pendent d'una realització aproximada. Però és possible que els llauradors i ramaders, els elaboradors i els comercialitzadors sense certificar dobleguen els certificats.