Fóra d’Espanya la sensació és que l’acord és positiu, engrescador i ofereix possibilitats reals d’avançar en la lluita contra el canvi climàtic. Ací, però, moltes organitzacions ecologistes (i part del govern autonòmic valencià) han estat extraordinàriament dures en les seues valoracions del document final que isqué de París. ¿És útil eixe enfocament? Al meu parer, i deixeu que vos explique el perquè, no: és contraproduent.

Portem anys –dècades ja- dibuixant futurs catastròfics, amb tempestes bíbliques i ciutats engolides pel mar, extensions inabastables d’argila esquarterada i termòmetres a punt d’explotar. Ha servit d’alguna cosa? No. Hem FRACASSAT, en majúscules i en primera persona del plural. El coneixement que té la població sobre el canvi climàtic ha millorat, certament, però això no ha anat acompanyat d’una alteració significativa d’hàbits, o de la modificació de preferències i prioritats polítiques o socials. Li hem oferit un avenir negríssim a la gent, i la gent –sàviament- ha decidit aprofitar el temps ara que encara pot comprar bitllets d’avió a baix preu, cremar gasolina barata al cotxe i menjar fruita de l’altre extrem del món. Hem incitat al personal a aprofitar el final de festa, perquè total, si tot s’acaba d’ací no res... per a què canviar? Si faça el que faça estem abocats a un futur pitjor, per què no exprimir al màxim el present?

Necessitem oferir un horitzó en positiu. Si per a fer front al canvi climàtic exigim un esforç col·lectiu sense precedents a la història humana, hem de dibuixar un món millor al final del camí. Hem de parlar d’una societat més justa, més saludable, més neta, més feliç, més avançada, més pròspera. Hem de repetir –perquè així és- que lluitar contra el canvi climàtic és lluitar per un món millor. A vostès què els motivaria més a modificar els seus hàbits, l’amenaça de que si no ho fan en un futur tot anirà mal, o la certitud de que quan abans comencen a canviar millor avenir els esperarà? Posposem al màxim allò que ens incomoda o no ens abellix fer (com escriure un informe, anar al dentista o penjar un quadre de la paret), perquè preferim dedicar el nostre temps a alguna cosa amb la qual gaudim. I si canviem el paradigma i aconseguim transmetre que tan bon punt canviem per a adaptar-nos al canvi climàtic estarem millor que abans?

 Cal ser optimistes

És en este sentit al qual crec que cal ser optimistes amb perquè és una ferramenta amb la qual podem avançar. És imperfecte, insuficient i massa innocent, però és un camí, i també un punt d’inflexió: hem decidit que volem un futur sense energies fòssils. Hem decidit també els terminis, els llindars, hem implementat mecanismes que sabem fer funcionar i hem fet una campanya comunicativa extraordinàriament potent. Hem tancat també definitivament el debat científic. I és indubtablement un avanç respecte a Copenhaguen i fins i tot respecte del que ens temíem abans de la cimera. L’escenari post-París, això ningú ho podrà negar, és millor que el pre-París.

I sí, podem (hem de!) ser crítics amb l’acord, però si ens dediquem des del minut zero a desprestigiar-lo, a atacar-lo amb virulència... Què ens queda? Com encenem l’espurna del canvi a la gent, si els estem dient que la millor eina de la qual disposem no val res? No paga més la pena exprimir al màxim les possibilitats de l’acord de la COP21 i exigir millores successives a les revisions dels objectius?

Este missatge és el que hem entès molts dels qui ens dediquem a les qüestions ambientals, i que ens venim mirant amb interès i preocupació totes les negociacions sobre l’escalfament global des de fa molts anys. Destacats activistes i científics d’arreu del món han mostrar una moderada satisfacció amb el resultat de París, perquè saben que no podem continuar oferint por, desesperança i negror. És hora d’il·luminar el camí.

La cirereta del pastís

El primer cessament per causes polítiques del Consell s’ha produït a l’àrea ambiental: Joan Piquer substitueix a María Diago al front de la Direcció General de Canvi Climàtic i Qualitat Ambiental. La conclusió lògica que en podem extreure, pels perfils dels implicats, és que es vol potenciar l’àrea de gestió de residus, donat que Piquer és un tècnic qualificat a l’assumpte. Dinàmiques internes de partit al marge (Diago era un dels pocs, si no l’únic, càrrec de Podem al Consell), el cert és que la directora general havia estat invisible als mitjans (fins i tot a alguns especialitzats en medi ambient, com Samaruc Digital, on el seu nom no apareix recollit en cap notícia). I tot i que la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient presente un perfil mediàtic preocupantment baix, sorprèn la no presència d’una àrea que ho ha tingut tot de cara per a fer-se visible, donat el context polític i mediàtic actual, que ha posicionat el canvi climàtic en primera línia de l’agenda.

Serà el canvi climàtic una prioritat per a Piquer, o vorà com l’embolic maquiavèl·lic de la gestió de les deixalles acapara tota la seua dedicació? Esperem que el nou DG trobe temps per a implicar-se més a fons. Perquè el cert és que el que tampoc podem fer és criticar amb duresa un acord sobre canvi climàtic si nosaltres, després, tampoc som capaços de passar de les paraules als fets.