El mussol marí o mussol emigrant (Asio flammeus) presenta una àmplia distribució durant el període de cria. Així, ocupa la meitat nord d'Amèrica del Nord, la meitat sud de Sud-Amèrica, i al llarg de les latituds fredes d'Àsia i Europa. D'hàbits migratoris o parcialment migratoris, els mussols marins europeus es desplacen cap a latituds més temperades durant l'hivern, i alguns d'ells arriben fins i tot a creuar el desert del Sàhara per a passar l'hivern a la meitat sud d'Àfrica.

L'espècie mostra un patró de moviments molt complex. D'una banda una migració a "salt de granota": els reproductors de les Illes Britàniques i de l'entorn de la mar del Nord realitzen migracions curtes, mentre que les aus de localitats més septentrionals (principalment regions boreals i Europa continental) migren una distància major per hivernar a localitats més meridionals (Mediterrani i nord d'Àfrica), "saltant" per sobre dels seus congèneres. Aquest és, per exemple, el cas d'un exemplar hivernant a l'Albufera i que va ser recuperat a més de 3.000 km de distància, a Rússia.

Moviments erràtics

El mussol marí s'alimenta principalment de talps i altres rosegadors xicotets i mitjans, com poden ser els ratolins de camp, musaranyes o fins i tot la rata d'aigua. Resulten unes aus fins a tal punt dependents de la disponibilitat d'aliment que poden realitzar moviments erràtics de milers de kilòmetres a la recerca d'un lloc adequat per alimentar-se. Això porta al fet que poden establir-se com reproductors a més de mil kilòmetres del lloc de naixement, en llocs amb abundància de talps i altres rosegadors.

Com a bona au nòmada durant l'hivern, la seua abundància es relaciona amb dos paràmetres bàsics: dinàmica poblacional dels rosegadors que componen la seua dieta, i les condicions climàtiques en àrees d'hivernada septentrionals. Així, en anys de freds hiverns, i davant la falta d'aliment en zones d'Europa central, els mussols campestres migren més lluny i arriben en grans nombres fins a la Península Ibèrica. D'altra banda, una dinàmica poblacional que produeix explosions demogràfiques cada 3-4 anys de talps provoca que hi haja cicles amb augments notables de les poblacions hivernants i reproductores d'òlibes campestres.

Atès que comparteixen hàbitat de caça tant a l'estiu com hivern, les zones amb més presència d'hivernada a Espanya es corresponen amb les zones potencials de reproducció de l'espècie: les àmplies regions cerealistes, de guarets i rostolls, de Terra de Campos, en les províncies de Valladolid, Lleó, Zamora i Palència, així com Extremadura i la vall de l'Ebre a Aragó, on cíclicament es produeixen augments notables en les poblacions de talps. En no ser en absolut aus filopàtricas sinó que trien el seu lloc de reproducció per la disponibilitat d'hàbitat i aliment, aquestes zones poden ocupar-se per aus en migració des del sud o per les mateixes aus hivernants. De fet, el 1994, un any en què es va produir un fort augment poblacional dels talps a aquestes regions, i sent anteriorment ocasional la cria del mussol campestre a Espanya, es va estimar una població d'unes 360 parelles centrada en aquestes mateixes àrees. En l'actualitat, la població és molt menor, amb cites esporàdiques de cria en una àrea de distribució que inclou principalment els dos altiplans.

Un verí

No obstant això, el mussol campestre no s'escapa de la tenacitat amb què algunes administracions obliden el paper que les rapinyaires diürnes i nocturnes juguen com controladores de les anomenades "plagues" de talps. En dates recents, la Junta de Castella-Lleó ha aconseguit del Ministeri d’Agricultura, Pesca, Alimentació i Medi Ambient (MAPAMA) l’excepcionalitat de l’ús de bromadiolona per a combatre la abundància de talps en aquesta regió. Un producte que està fora de les llistes de productes fitosanitaris del propi MAPAMA i que no és sinó un verí que, si res no ho impedeix, a més d'afectar el talp camperol entrarà a la cadena tròfica tenint efectes negatius sobre qualsevol predador d'aquests talps, incloent milans, òlibes, mussols, xoriguers, etc.

Com és d'esperar per la biologia de l'espècie, aquesta pràctica té com a efecte la reducció dràstica de la població hivernant de mussol emigrant (per enverinament o per desplaçament) i s'estendrà en el temps, ja que evitarà el possible establiment d'una bona població reproductora. Per tant, amb l'ús de verí s'acaba amb la plaga i amb qui poden controlar-la o almenys mitigar-la. I, al mateix temps, s'acaba amb un d'aquells espectacles naturals que són dignes del millor documental de natura: vore-les caçar durant les últimes hores de la vesprada batent les seues silencioses ales sobre el terreny a baixa altura, llançant-se en picat quan descobreix una presa (com en aquest vídeo), i fins i tot formant xicotets grups o "dormidors".

Un nou predador del mussol

En realitat, poc es pot considerar que aquestes aus dormen. Durant el dia, i malgrat la seua plomatge tan críptic i la seua grandària (33-40 cm de longitud, 90-105 d'envergadura) han trobat en les seues zones d'hivernada un nou depredador: l'àguila calçada, un rapinyaire que fins fa una dècada hivernava poc a la costa mediterrània. Als matins, sol ser el vol baix d'aquesta rapinyaire la que descobreix la localització de mussols campestres en grups. De fet, en si mateix, l'efecte de protecció del grup és el que els salva de ser predats, i ens permet gaudir-ne defensant la seua posició i lloc de descans al pas o atac d'una d'aquestes rapinyaires.

Aquest període és possiblement el millor per buscar exemplars solitaris o reduïts grups acostant-se als aiguamolls costaners que mantinguin camps de rostolls i pastures, principalment a la marjal de Nules, marjal d'Almenara, la marjal del Moro, l'Albufera i la marjal de Pego-Oliva. Com en altres aus, el millor que l'observador pot fer és observar-les i fotografiar-les protegit i sense interrompre les seues accions de caça. I per això pocs llocs són millors que el propi cotxe.