Solquen el cel com si fóra a càmera lenta. Sense aletejar, i això que és una de les aus rapaces de major grandària, amb 230-265 cm d'envergadura alar, 95-110 cm de longitud i 9 kg de pes. Sense immutar-se, sense apenes moure's, són capaços de “surfear” els corrents d'aire ascendent fins a empetitir-se a la nostra vista.

Una mala fama immerescuda

El voltor comú (Gyps fulvus) té molt mala fama. És un carronyer. Dir d'una persona que és "carronyera o carronyer" al·ludeix a la seua capacitat d'aprofitar sense pietat les desgràcies dels altres. I si bé és cert que els voltors es troben adaptats a aprofitar-se de la màxima desgràcia d'un altre animal, com és la mort, els voltors, juntament amb la resta d'espècies carronyeres, realment juguen un paper imprescindible en l'ecosistema: són el servei natural de sanitat ambiental, duent a terme gustosament la part més cridanera del procés de reciclatge de cadàvers.

 Voltor comú. Foto: Pablo Vera

S'estima que en Espanya cada any els voltors s'alimenten de 10.000 tones de carronya, suposant una important labor sanitària i estalvi de desenes de milions d'euros que s'hagueren de gastar per dur la carronya als dipòsits corresponents. Igual hauríem de repensar-ho i començar a dir carronyers a aqueixes persones que fan el treball brut perquè els altres tinguem millors condicions de vida.

I és que els voltors són ocells adaptats a alimentar-se de carronya i carcasses, d'animals morts. Argumentar que causen morts entre el bestiar o causen el pànic per atacs a persones, com s'ha fet recentment en diversos mitjans, és senzillament una barbaritat. Les seues potes, aparentment poderoses, no li servirien per a capturar un animal en moviment o causar-li ferides fatals. El seu pic i el seu coll li permeten estripar carn i entrar en les carcasses dels animals, però no poden causar danys importants en un període curt de temps. I la combinació de la seua grandària, pes i morfologia d'ales eficaç per al planatge però no tant per a l'aleteig, li impedeix per complet tindre la maniobrabilitat necessària per a capturar una presa en moviment.

La seua especialització en alimentar-se de carronya, un aliment espacial i temporalment impredictible, fan que els voltors hi hagen de recórrer grans distàncies buscant-lo. Açò el fan possible gràcies al fet que són aus planadores, i que optimitzen la despesa energètica amb una gran capacitat de desplaçar-se sense batre les ales. I tot això el fan servint-se d'elevadors invisibles: guanyen altitud aprofitant correntes tèrmiques d'aire calent, i per tant ascendent, per a posteriorment llançar-se a planejar en una caiguda lenta, fins que necessiten agafar un altre elevador. Aquesta distribució impredictible del seu aliment també afavoreix un comportament social, en el que es comparteix una informació vital: normalment formen grups d'alimentació formats per varius individus, que són atretes pels altres voltors que planegen sense guanyar altura o que ja han trobat alguna carronya.

Població en augment

L'hàbitat de nidificació són tallats rocosos de fins als 2000 m d'altitud, així com canons fluvials prop de paisatges oberts i preferiblement amb ramaderia. Sent aus socials i optimitzant aquest comportament, formen colònies que poden arribar a ser molt grans, superant les 100 parelles. Inicien la posta en gener-febrer, ponent un únic ou que serà incubat 48-54 dies. Després de nàixer, els pares alimenten el jove voltor durant 110-115 dies abans que abandone el niu. Tota una inversió d'esforç per a fer volar un únic pollet, que s'explica per la llarga esperança de vida que té aquesta espècie (més de 20 anys).

A Europa hi ha més de 20.000 parelles de voltors comuns, que es concentren a Espanya, on niuen un 90% d'aquestes parelles europees. En 2018 SEO/BirdLife va coordinar el cens nacional del voltor comú, dades que han sigut publicades recentment on s'estimen entre 31.000 i 37.000 parelles.

  Distribució de voltor comú a Europa. SEO/BirdLife..

A la Comunitat Valenciana, on el cens s'ha coordinat amb la Conselleria de Medi Ambient, comptant amb l'inestimable treball dels agents ambientals, s'han censat 566 parelles. Encara que el voltor comú es troba present a l'interior de les tres províncies, és més abundant a les serralades de l'interior de Castelló, amb 485 parelles, principalment a la comarca de l'Alt Millars, l'Alcalatén i Els Ports. A València es restringeix a la comarca dels Serrans, encara que només amb 55 parelles, com a resultat de l'expansió de la població nidificant en les zones del Maestrat. En Alacant trobem una única colònia, situada a Alcoi i creada amb un projecte de reintroducció de l'espècie, i algunes parelles aïllades, sumant 22 parelles i que ha permés colonitzar el sud de València amb una parella aïllada. 

I és que la població del voltor comú, després de trobar la seua pitjor situació a Espanya als anys 70, viu un període de recuperació. En aquests 40 anys, s'ha passat d'una estimació de 2.283 parelles a un mínim de 30.945 al 2018. Aquesta bona salut poblacional que experimenta el voltor també es reflecteix al territori valencià. I és que després tindre's dades de la seua extinció a les tres províncies, es van censar 3 parelles en Castelló en 1973 i es va comprovar la recolonització natural com a nidificant de l'espècie a València en 2011. Així, arribem a les 566 parelles a 2018, en un creixement experimentat especialment des de principis de la dècada del 2000.

  Buitre leonado. Foto: Ferran Pestaña

Dominant el cel, però amb prou amenaces a terra.

Quan vegem aquestes impressionants aus volant tan alt, igual podem pensar que no tenen perills ací baix, a terra. Res més lluny de la realitat. Els seus problemes comencen quan volen baix. Un problema latent que augmenta la mortalitat no natural de l'espècie és la col·lisió amb molins eòlics, que generalment es construeixen precisament en llocs aprofitats pels voltors per la disponibilitat de corrents d'aire. També, són amenaces, encara que menors, els tendits elèctrics, enverinament i molèsties en les seues zones de reproducció. 

Però, una amenaça molt poc evident plana sobre l'espècie a tot Espanya: el diclofenac, un producte antiinflamatori per al ramat, i que causa greus lesions renals als voltors que s'alimenten de ramat mort que ha pres el producte. En la Índia aquest mateix producte va ser prohibit, en demostrar-se que va estar al darrere de quasi dur a l'extinció del voltor d'esquena blanca, considerada a mitjan segle XX l'espècie de rapinyaire més abundant del planeta, amb 80.000 aus, i del que només va quedar un 0,1% per la mortaldat associada al diclofenac. Tot i això, el govern espanyol va aprovar el seu ús al territori espanyol en 2013. 

El fet que el 90% de la població mundial de voltor comú siga nidificant a Espanya és un privilegi però també una gran responsabilitat. Serem capaços de permetre que el voltor continue recuperant els seus territoris i alliberar-lo d'una amenaça tan gran? Tal vegada, si deixem de considerar-lo un carronyer, sinó una peça clau del reciclatge de la matèria al medi natural i tots els servicis eco-sistèmics que ens proveeix, possiblement seria més fàcil. És només una qüestió que la política es faça pensat en termes ecològics. Com ha de ser.