Si bé esta planta no anem a veure-la fins a l’estiu en flor, ara és el moment de localitzar-la per les seues fulles, inconfusibles, com veurem al llegir el text, i així sabrem on tornar este estiu per veure-la en flor.

El narcisset valencià (Lapiedra martinezii) és una planta bulbosa de fins 35 cm d’alçada, completament glabra, es a dir, sense pèls. El seu bulb és força gran, entre 2,6 i 6,5 cm d’ample, globós, d’un castany intens, que s’allarga en una vaina de fins 7 cm del mateix color. L’escapus (la inflorescència) és de 9 a 30 cm d’alçada. Presenta normalment 2-3 (5) fulles, a sovint de fins 20 cm de llargues i 1,5 cm d’amples. Són linears i arredonides a l’àpex, amb una línia blanca característica al centre, des de la base fins a l’àpex. Presenta habitualment entre 4 i 10 flors, amb tèpals de fins 1,5 cm de llarg i 4 mm d’ample, lanceolat, blancs amb una banda verda pel revers. Amb 6 estams més curts que els tèpals (sumatori de sèpals i pètals quan tots ells són del mateix color).

El fruit és en forma de càpsula, subglobosa i de fins 0,8 cm. Les plantes florixen sense fulles , que comencen el seu desenvolupament darrere de la fructificació.

El període de floració és estiuenc, entre agost i octubre.

Investigadores maltractades

En quant al seu nom científic és una qüestió força interessant, ja que és tracta d’un gènere monoespecífic, que va dedicar el botànic Mariano Lagasca a la gaditana Dª María Josefa Lapiedra Martínez, nascuda en 1775, interesada en la botànica de les seues terres, i que havia trobat algunes plantes noves. Un fet molt valuós en un pais que maltractava, i encara ho fa, als investigadors, sobretot a les dones. Mariano Lagasca (1773-1839) mantenia un epistolari (quant encara s’escrivien cartes) sobre botànica amb María Josefa.

Lagasca va ser director del entre 1814 i 1823, any al que va tindre que exilar-se degut a la nefasta política de Fernando VII. Si tornem a la figura de María Josefa, tenia no sols relació amb Lagasca sino també amb altres botànics de l’època com ara Simón de Rojas Clemente o Esteban i Claudio Boutelou, el primer d’ells valencià i Claudio Boutelou que va iniciar la construcció d’un jardí botànic en Alacant, on es va establir entre 1816 i 1819. Finalment hem de dir que Josefa Lapiedra va traduïr en 1821 una Memòria sobre el cultiu del tabac escrita en francés per monsieur Sarrasin i que va dedicar a Mariano Lagasca.

El nom valencià es deu a que pertany a la família de les amarilidàcies, la família dels narcissos.

Lluís Serra, botànic.

Una planta dels rocalls

És una planta característica dels rocalls, tant verticals com subhoritzontals, escletxes de roques i fins i tot de pasturatges o clarianes d’espartar, a les nostres comarques sols a les solanes, però a les terres semiàrides es fa també a les ombries.

Apareix al mediterrani Sud-Occidental, al litoral ibèric, des de Castelló fins a Màlaga i al NW d’Àfrica –costa oriental del Rif–.

Les primeres citacions a les terres alacantines són dels anys 50 del segle passat, a les zones properes d’Elx i Alacant, on es troba de forma abundosa, sempre a les zones termòfiles. A les comarques d’interior és molt escassa però la podem trobar en algunes serres de Villena i, fins i tot, a la solana de la serra Mariola.

El narcisset valencià (Lapiedra Martinezii). Foto: Lluís Serra