El vent del Nord-est és el Cavall de Troia perquè els surfactants entren massivament a l'ecosistema dunar de La Devesa. Els Tensioactius són substàncies sintètiques, usades principalment en la composició dels detergents, els rentaplats o, fins i tot, els xampús. Actuen en superfície i desfan el greix. Els descobriren a principi del segle XX i han substituït el sabó natural. Però, què passa quan els tensioactius arriben a les dunes del Saler i ataquen la vegetació? Destrueixen la cera natural de les plantes i les deshidraten.

Les substàncies químiques emulsionen en l'aigua urbana de València i superen els filtres de la depuradora de Pinedo. En la mar, només han d'esperar el vent de component est per a ser transportades a terra ferma. El ginebre marí marí, espècie protegida, n'és víctima. Una dècada després de la reintroducció, el miler d'exemplars reintroduïts a les dunes mostren una fisonomia bipolar. El vessant litoral està sec, mentre que la cara interior té el verd pàl·lid característic de l'espècie. El ginebrar mediterrani no està mort, però sí debilitat.

A gos flac, tot són puces

L'agressió química se suma als problemes patits per l'espècie als darrers anys. Prop de València, està el bosquet del Racó de l'Olla, amb 175 exemplars localitzats per GPS. L'origen està en els treballs de reinversió de l'antic Hipòdrom a l'estat natural. Funciona com un banc de llavors per al Viver Municipal de la Devesa.

La llavor, però ha de germinar. El com va suposar anys d'investigació. L'espècie és dioica, és a dir, té gènere masculí i femení.

Per a garantir la fecundació, cada peu femella ha d'estar envoltada de cinc arbres mascles. La llavor tarda dos anys a madurar i s'ha de collir quan està de color marró. Se li ha de trencar l'escorça externa dura que la manté en latència i mantenir-la en una cambra de germinació fins a l'aparició dels plançons.

Trobada la clau per a accedir al material genètic, la producció de planta en hivernacle es va multiplicar i, en poc de temps, es va disposar del miler llarg d'individus que anaven a ser replantats a les dunes del Saler seguint un protocol específic. Prop de la mar, però no en primera línia, mantenint la proporció de gènere, i afavorint l'acollament de les branques sobre terra per facilitar-me l'arrelament. Tot funcionava quan, de cop i volta, es va aturar el procés i les llavors deixaren de germinar. Per què?

Relacions perilloses

Primer, els tècnics detectaren la invasió d'un fong, després, la plaga del Semanothus Laurassii, un insecte associat als xiprers que va arribar a instal·lar les gal.leries de cria en el ginebrar del Racó de l'Olla. El cicle reproductor del Semanothus Laurasii infarta les branques afectades i les seca. Els senyals de debilitat dels arbres cada dia eren més evidents. Lògicament, la llavor n'era afectada.

Flors masculines de Ginebre Marí

Mala cara i pitjor boca

Els efectes del canvi climàtic no tardaren a manifestar-se. El ginebre marí és de fecundació hivernal. Els mascles pol·linitzen les femelles durant el mes de desembre i, si fem memòria, des de novembre del 2016 les pluges han marcat rècords històrics i també les temperatures.

Sense precedents pròxims, els peus mascles iniciaren la pol·linització, però les femelles estaven adormides i encara no havien florit. Si la sincronització sexual ha fallat, l'efecte sobre l'espècie és dramàtica, des del moment de la fecundació a la maduresa de la llavor han de passar dos anys més.

Les pluges provocaren tempestes i ones de més de quatre metres a la mar propiciant l'arribada dels tensioactius a la costa terrestre.

Al Viver Municipal del Saler en primavera encara disposaven d'alguns pocs exemplars de ginebre marí que han sigut replantats a les dunes un any més. Són els últims individus, a partir d'ara s'obri la incògnita.

La recol·lecció de llavors seguirà i els tècnics esperen la recuperació de la germinació. Si torna a perdre's una nova pol·linització, el ginebre marí haurà d'ingressar a la Unitat de Cures Intensives i Desesperades.