Enguany la Cimera del Clima es reuneix en un dels punts calents del canvi climàtic al món. El Marroc, com la resta del Magrib, i els països del sud mediterrani, estan especialment afectats per la sequera i l'avanç del desert. És, a més, una cita important perquè és la primera COP (Conferència de les Parts) que es reuneix després del gran salt cap endavant que suposa l'insòlit Acord de París. La COP22 de Marrakech ha de convertir en fets i mecanismes concrets les bones voluntats expressades a la COP21 de París, on 195 països es van comprometre a reduir les seues emissions de Gasos d'Efecte Hivernacle (GEI) per a evitar que la temperatura mitjana del planeta no supere els dos graus respecte als nivells preindustriales i, fins i tot, intentar deixar-ho en 1,5. L’Acord va entrar en vigor el dia 4 novembre, només 11 mesos després de la seua aprovació, un temps de record dins dels sempre dilatats calendaris de l'alta política climàtica que es mou entre moquetes. El seu germà major, el Protocol de Kioto, va tardar quasi 8 anys a ser ratificat, i els seus objectius no eren tan ambiciosos, almenys sobre el paper.

Incoherència amb la realitat

Malgrat les bones intencions hi ha “una incoherència” entre el que diuen els plans que han presentat els governs i el que exigeix la realitat com evidencien analistes com l'economista ambiental Antxon Olabe, que recorda que al planeta “li sobraran entre 14 a 15 gigatoneladas d'emissions abans de 2030”, que és aproximadament la quantitat que emet anualment Xina, el país que més contamina del món. El gegant asiàtic s'ha compromès al fet que el 20% de la seua energia provinga de fonts no fòssils en 2030. Cada estat ha de presentar el seu propi pla, la Unió Europea pretén una reducció d'emissions per als estats membres d'almenys un 40 per cent respecte a 1990. Informes com el presentat entre uns altres per Robert Watson, expresident del IPCC, reconeixen que limitar la pujada de la temperatura mitjana a 1,5º és ja pràcticament inassolible i l'objectiu dels dos graus està molt lluny de ser possible perquè els compromisos dels països són insuficients. Els debats a la cimera de Marràqueix haurien de centrar-se a accelerar la descarbonització atenent els missatges urgents de la comunitat científica.

L'Home que Sabia Massa

La ciutat marroquina ofereix un simbolisme especial per a la conversa, la negociació i el regateig. A escassos quilòmetres d'on es desenvolupen les sessions de la COP22 bull de vida Jamaa El Fna, la plaça més famosa d'Àfrica, declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, on conta contes, encantadors de serps i tota classe de busca vides i rondinaries intercanvien informació entre parades de taronges, caragols o menta, sempre a la cerca del turista despistat. Un lloc emblemàtic que van recórrer James Stewart i Doris Day en el rodatge de l'Home que Sabia Massa, una de les trames de conspiracions internacionals que tant agradaven a Alfred Hitchcock. En la COP22 els personatges són ben diferents, embardissats en eterns i espessos debats sobre tecnicismes i percentatges que al final, després de llargues jornades de suspens molt menys trepidants que les ideades pel director de Vertigen, influiran decisivament en el futur climàtic del planeta. Fins allí té previst desplaçar-se també Samarucdigital per a comprovar sobre el terreny que s’està fent.

100.000 milions de dòlars

Com sempre una part clau són els diners. De moment segueix pendent el debat de com complir la promesa per reunir 100.000 milions de dòlars anuals entre els països rics (estats i entitats privades) per destinar-los, fins a 2020, a l'adaptació al canvi climàtic dels menys desenvolupats. Uns diners que hauria d'emprar-se, entre altres coses, en mecanismes d'adaptació com les energies renovables, estalvi d'aigua o eficiència energètica. De fet el govern marroquí ha desplegat tots els seus encants davant els dirigents de la COP22, per exhibir els seus plans d'innovació en renovables amb importants inversions en energia solar en col·laboració amb consorcis d'altres països. I per cert, el 7% per cert de l'energia verda produïda pel Marroc es genera en el Sàhara Occidental, segons dades de l’Observatori de Recursos Naturals del Sàhara Occidental. En qualsevol cas els països receptors de fons han de reduir les seues emissions d'efecte hivernacle a canvi, perquè en cas contrari la injecció dels 100.000 milions pot ser “pa per avui i gana per a demà”, com reconeix l'analista Atxon Olabe.

Un tema vital en el repartiment de fons és el futur de l'agricultura, base de l'alimentació planetària i un sector econòmic prioritari a Àfrica. L'adaptació requerirà canvis en usos culturals i de selecció de cultius que demanen menys quantitat d'aigua i de menor qualitat.

Rodolfo Canet, del Centre per al Desenvolupament de l’Agricultura Sostenible de l’IVIA, recorda que l'agricultura és una font d'energia i de matèries primeres decisiva per fer front al calfament global. Canet assegura que “els cultius més resistents al canvi climàtic són aquells que poden desenvolupar-se en un ampli rang de condicions climàtiques i viceversa. En una comunitat tan diversa climàtica i geogràficament com la Comunitat Valenciana, i no tenint en compte els condicionants econòmics, pot veure's la gran extensió d'alguns cultius que ocupen zones amb clares diferències climàtiques. Per contra, cultius amb especial sensibilitat a alguns dels principals problemes que està portant el canvi climàtic com la menor disponibilitat d'aigua, l'excessiva salinitat de la qual es disposa o la falta d'hores de fred, són els menys resistents al canvi”.

Respecte a cultius tant estesos al nostre territori com els cítrics, Canet assegura que “no crec que els cítrics siguen desaconsellables en les condicions actuals o esperables en el marc d'una societat que s'està enfrontant activament al calfament global.” Tradicionalment algunes de les espècies mediterrànies millors adaptades a les condicions de pluja escassa són el magraner o l'ametler, encara que una cosa són les demandes ecològiques del cultiu i una altra el seu interès comercial.

El Sàhara en expansió

El clima com a focus de conflictes o context que els agreuja és ja un fet a diverses parts del món. Al moment de l'inici de la guerra a Síria, el país sofria la pitjor sequera que ha tingut en 100 anys. Patricio García Fayos, del Centre d’Investigacions sobre de Desertificació, (CIDE-CSIC), explica que s'ha detectat “una tendència a l'expansió del Sàhara” que al final influirà en la disminució de vegetació i la major aridesa de l'àrea mediterrània. En el continent europeu les zones més cadentes estan a Almeria, Murcia i el sud d'Alacant. García Fayos avança que la falta de precipitacions “podria fer morir les espècies que consumeixen més aigua” com l'escàs bosc caducifoli, roures, alzines o pins. Un cas relacionat és la gran mortalitat de masses de pi propiciades per l'expansió de la plaga del tomicus, accelerada per la sequera. L'investigador del CIDE proposa per prevenir eixe escenari que, de manera preventiva, les reforestacions es facen plantant menor nombre d'exemplars per espai perquè puguen compartir millor l'escassa aigua disponible.

En altres parts del món el problema és l'elevació del nivell del mar que amenaça la supervivència de diverses illes estat. En qualsevol cas la COP22 haurà de plantejar mètodes concrets per a seguir avançant el més ràpidament possible en el compliment dels compromisos adoptats a París, perquè el clima no pot esperar.