A La Carta À Punt Mèdia

Quan parlem de contaminació de l’aire, de segur que a molts els ve al cap els tubs d’escapament. Però la contaminació atmosfèrica no és només cosa del trànsit rodat. Les partícules contaminants també s’originen en la fabricació del ciment i rajola per als edificis. Alçar habitatges, oficines i obres civils és una de les activitats humanes amb major impacte. A més de ser la responsable de la meitat dels recursos naturals emprats, el sector representa el 40 % de l'energia consumida i el 50 % del total dels residus generats.

El ciment dona forma a bona part de les construccions que ens envolten. Tot i que no ens n’adonem, la seua presència deixa una enorme empremta de carboni, l’indicador per a calcular els gasos que s’acumulen en l’atmosfera, responsables de l’efecte hivernacle. En concret, és la font de vora el 8 % de les emissions globals de diòxid de carboni, el CO2, prou similar al del sector de l’agricultura. O el que és el mateix: si la indústria del ciment fora un país, seria el tercer emissor més gran del món, darrere de la Xina i Estats Units. 

Piquem pedra en el Samarucdigital per a parlar de la construcció, la qual implica parar atenció a l’elaboració dels materials. De fet, per cada metre quadrat construït, gastem 2,7 tones de materials. S'estima que un terç procedeixen de productes naturals poc elaborats, com ara arena, grava o asfalt; de minerals metàl·lics i no metàl·lics, de fusta i de productes químics, alguns dels quals poden ser tòxics per a la salut humana i per al medi ambient.

El cost ambiental de les pedreres

Després de l'aigua, el ciment és la substància més utilitzada en el planeta. És el material que ha donat ales al desenvolupament modern. Però té dos cares oposades: ens protegeix de la pluja, del fred i del fang, i a la vegada soterra immenses extensions de terra fèrtil, congestiona rius i ofega hàbitats.

 Jorge Mateos, president d’Acció Ecologista Agró

L’espai construït deixa arrere l’entorn natural. S’estima que, el 2030, més de 5.000 milions de persones viuran en ciutats. Mentre els nuclis urbans no paren de créixer i créixer, a pocs els agradaria renunciar a viure en cases còmodes, conduir per autopistes de qualitat o tindre bons hospitals i col·legis. Però, d’on procedeixen els materials que els fan possible? I quin és el preu de l’explotació dels recursos per als ecosistemes? Parlem d’aquestes claus sobre el cost ambiental de la construcció amb Jorge Mateos, president d’Acció Ecologista Agró, organització que ha dut a terme la lluita contra la pedrera de la cementera Lafarge – Holcim, a Sagunt, que no només representa la pèrdua de biodiversitat, sinó també un problema pel seu sistema d’incineració. 

El formigó, un gegant qüestionat

A més d’emetre CO2 a l’atmosfera, el formigó té altres impactes ambientals. Consumeix quasi una desena part de l'ús d'aigua industrial, i contribueix a l’efecte anomenat 'illa de calor' en les ciutats, en absorbir la calor del sol i atrapar gasos expulsats pels vehicles i els aparells d'aire condicionat. A més, no cal oblidar les repercussions sobre la salut, empitjorant els casos de silicosi i altres malalties respiratòries. 

Davant d’este escenari ben preocupant, investigacions arreu del món treballen per a trobar alternatives menys perjudicials, estudiant materials de construcció més respectuosos amb el medi ambient. És el cas del formigó cel·lular que s’investiga a la Universitat Politècnica de València, el formigó més ecològic que s’ha obtingut al món fins ara. 

 Jordi Payá Bernabeu, director del Grup de Recerca en Química dels Materials de Construcció (GIQUIMA) de la UPV. 

Un grup de l'Institut de Ciència i Tecnologia del Formigó (ICITECH) ha obtingut per primera vegada a escala mundial un formigó cel·lular lleuger i aïllant en què el 85 % dels materials són deixalles, com el paper d'alumini domèstic, les  cendres de corfa d'arròs i els residus de la fabricació de ferro en forns o de l'obtenció de combustibles. El resultat és un material amb un 22 % d’empremta de carboni menor que la dels actuals formigons cel·lulars. És a dir, redueix al voltant d'un 78 % les emissions contaminants. Abordem la investigació d’alternatives amb Jordi Payá Bernabeu, director del Grup de Recerca en Química dels Materials de Construcció (GIQUIMA) de la UPV. 

L’amiant, un tòxic silenciat

En ple segle XXI encara parlem de retirar l'amiant, tot i que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va catalogar este tòxic com a material cancerigen, l’Estat espanyol no va aprovar la prohibició de fabricar productes amb asbest fins el 2002, dos anys després de que ho fera la Unió Europea. Les dades fan que encara considerem un problema actual esta fibra tòxica. Algunes estimacions apunten que el 70 % de l'amiant instal·lat a Espanya té més de 40 anys, i que es troba en fins a 40.000 quilòmetres de canonades d'aigua potable.

No és estrany que l’asbest, també conegut com fibrociment, continue ocupant titulars en la premsa. Els més recents informen de la presència d’este tòxic en peces en la infraestructura del metro de Madrid, però a casa nostra també persisteix la problemàtica a les teulades, dipòsits o conduccions d’un bon número de centres escolars. Del passat i del present de l’amiant hem parlat amb Antonio García Belmar, professor d’història de la ciència en la Universitat d’Alacant, i un dels organitzadors de l’exposició ‘Tòxics (in)visibles’, al Museu del Palau de Cerveró de València. Amb ell recordem els orígens històrics de l’amiant, un element que va créixer en paral·lel a les ciutats, i la toxicitat del qual s’ha silenciat durant dècades.

El So de la Natura PGM: Cua-roja fumada (Phoenicurus ochruros)

Habitant tant de les roques dels cims muntanyencs com de les construccions enrunades o abandonades, la cua-roja fumada és la protagonista del So de la Natura. “Quan ve el fred, arriben també alguns ocells fugint de terres més gelades de la Meseta i les muntanyes. És el cas de la cua-roja fumada que podem veure alçant la seua cua descaradament i fent moviments ràpids amb el cap per les teulades dels nostres pobles. Té un to general fosc, fumat, però si vos hi fixeu bé, quan alça el vol, li veureu la cua roja, color carabassa torrada”, descriu el nostre col·laborador, Batiste Miguel.

Finestra del Samaruc 85: Karolina Driemel, la Ribera en bici

El paisatge al qual guaitem per la Finestra del Samaruc el narra la poderosa veu de Karolina Driemel, cantant que lidera un quartet dedicat a donar accents nous a estils diversos, des del jazz i la bossa nova al tango, el swing o el funk . Però Karolina, que també és una bona aficionada a la bicicleta, no ens porta a la seua terra natal, Polònia, sinó a un lloc que ens queda més a prop. Ens posem el casc i a pedalejar cap a la comarca de la Ribera.

Biblioteca Verda 85: “Vive más y mejor ”, Miquel Porta 

“La principal via d'entrada dels nous contaminants són els aliments i els seus envasos”, sosté Miquel Porta, catedràtic de Salut Pública a la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador de l'Institut Hospital de la Mar de Recerques Mèdiques. Aquest metge i epidemiòleg és autor del títol que vos portem en la Biblioteca Verda. Parlem de Vive más y mejor, en què aborda de manera didàctica el problema dels contaminants de la vida quotidiana que han arribat a l'interior del cos humà.