A La Carta À Punt Mèdia

Marjals i aiguamolls són el motor de la vida. Són les artèries, les venes del paisatge, actuen com a fonts i purificadors d'aigua, i protegeixen les costes. A més, s’hi emmagatzemen els majors dipòsits de carboni natural del planeta. Són crucials per als sectors primaris de l'agricultura i la pesca. Un món sense aiguamolls és, al cap i a la fi, un món sense aigua.

El greu estat que pateixen algunes de les zones humides més importants del sud d'Europa ha posat els aiguamolls en el centre de l’emergència climàtica, pel seu paper com a solució ecològica front a la pèrdua de biodiversitat i per a mitigar els efectes del calfament global. La falta d'aigua, els brots de malalties com el botulisme que afecten les poblacions d’ocells, o la contaminació per regs i efluents de l’agricultura i la indústria són, malauradament, un símptoma de l’estat anèmic que sofreixen els aiguamolls com l'Albufera de València, el Mar Menor o el Delta de l'Ebre. La nova entrega de Samarucdigital para atenció a les problemàtiques diverses que afecten les nostres zones humides.

Un tresor ignorat

Malgrat la seua importància crucial, encara no tots som conscients del valor ecològic dels paisatges humits. Comptem amb un històric del activisme ambiental, Enric Amer, expresident d’Acció Ecologista Agró, qui descriu els aiguamolls com un dels ecosistemes més excepcionals, dinàmics i interessants que tenim en el Mediterrani sec, on ocupen només el 5 % del territori. 

Però, malgrat el seu encant com a paisatge, este ecologista lamenta que es desaprofiten els serveis ambientals que ofereixen estos espais. Amb ell, abordem la problemàtica de les aportacions hídriques. Amer recorda que som el país de l’aigua distribuïda, que no només ve dels grans rius, sinó també dels grans oblidats, com ara aqüífers, fonts i ullals.  I no oblidem un altre punt que genera controvèrsia, la connexió al mar. 

La batalla per l’aigua

En un programa dedicat a les zones humides, l’Albufera és un protagonista ineludible. Són molts anys des que parlem de les seues problemàtiques. I les solucions arriben en comptagotes. L’aigua és un dels fronts que més tensions desperta entre els grups ecologistes i el sector agrícola. Tot i que l’enfrontament no és nou, la batalla per l’aigua a l’Albufera ha esdevingut notícia fins i tot en la premsa internacional.

Fa unes setmanes, el diari francés Le Monde publicava un extens reportatge que recollia les veus de gestors, ecologistes i arrossers per a analitzar la baixada del nivell de l’aigua al Parc Natural de l’Albufera, que va motivar que la Fiscalia Provincial de València obrira dos investigacions este estiu pel greu dany a l’equilibri ambiental, i assenyalava com a responsable la Junta de Desguàs, encarregada de manejar les comportes i bombes perquè el nivell dels camps i la llacuna siga l'adequat per al cultiu d'arròs. 

Lucia Moreno, membre d’Acció Ecologista Agró, amb una llarga experiència en iniciatives de recuperació i conservació de l’Albufera, alerta que l'Albufera està sobreexplotada i demanava un model de gestió més durador perquè, en un context d'urgència climàtica, podria estar seriosament amenaçada. Amb ella analitzem en què ha de consistir eixe model i quins errors s’han de superar perquè l’Albufera no arribe a un punt de no retorn.

Una convivència problemàtica

Els aiguamolls han sigut des de fa milers d’anys un gran aliat per a la nostra supervivència, en modelar una terra fèrtil per a l’agricultura. En el cas de l’Albufera, el cultiu de l’arròs ha esdevingut tan important que s’arriba a afirmar que no coneixeríem l’Albufera actual sense l’existència dels arrossars. Potser els arrossers són uns autèntics jardiners del parc natural i que la inundació dels camps contribueix a la depuració de les aigües, però, la simbiosi entre les persones que treballen la terra i el parc natural ha de conviure en un equilibri que no sempre és fàcil d’aconseguir.

Partidari de la idea de “sense l'arròs i la gestió racional de l'aigua a càrrec dels agricultors, el Parc de l'Albufera no existiria com hui la coneixem”, és l’arrosser Enric Bellido, responsable del sector de l’arròs en la Unió de Llauradors i Ramaders, entitat que ha qüestionat que ni la Generalitat Valenciana ni l’Ajuntament de València consulten el sector sobre els problemes que afecten el Parc, com ara la polèmica pel descens de l’aigua. Bellido lamenta que, davant el problema de les aigües de l’Albufera, s’enalteix el treball dels ecologistes però es demonitza els agricultors, i atribueix la problemàtica al fet que els nivells d'aigua són massa alts per la falta de dragatge i l’augment dels abocaments per la pressió urbana i industrial. 

Per a escoltar i apropar tots el col·lectius compromesos en la supervivència dels aiguamolls, s’està desenvolupant a Europa el projecte WETNET, que coordina des de l'Albufera l’entitat SEO/BirdLife. Pablo Vera, membre d’este col·lectiu, ens explica esta iniciativa per a millorar la gestió de les zones humides mediterrànies.

So Natura 79: El collverd

Dediquem el programa a les zones humides, uns espais plens de vida, i Batiste Miguel ens porta en el So de la Natura uns residents ben coneguts dels aiguamolls. 

Als ànecs que han criat en els nostres aiguamolls, s'hi afegeixen ara grans contingents que venen des de terres del nord a passar ací l'hivern. Una gran bandada amenitza el llac de l'Albufera, entre ells, el més cridaner: el collverd.

Finestra del Samaruc 79: Anaclet Pons, la Vall de Gallinera

En la Finestra del Samaruc del #SamarucDigitalAiguamolls visitem la Vall de Gallinera a través de la recreació d’un paisatge desaparegut de garrofers, oliveres i cirers viscut en la infància de l’historiador Anaclet Pons, catedràtic d’Història Contemporània en la Universitat de València.

Biblioteca Verda 79: Vicent Llorens, “Trenta anys, trenta mirades”

Afegim una nova recomanació a la Biblioteca Verda, on també l’Albufera n’és protagonista. Recuperem el títol Trenta anys, trenta mirades. Parc Natural de l’Albufera, 1986-2016, editat per Edicions 96 i escrit per dos membres destacats de la Fundació Assut, el tècnic ambiental Bosco Dies i el periodista Vicent Llorens, qui ens fa un tast d’esta obra de referència que revisa l’evolució davant la pèrdua de la qualitat ambiental d’un dels aiguamolls més emblemàtics de la península i la lluita per la seua recuperació.