Durant la meua infància madrilenya, maig era el mes dels espàrrecs i de les maduixes d'Aranjuez. Totes les que es venien en les fruiteries de la capital procedien de la vall del Tajo d'Aranjuez. La indústria agroalimenaria estava en els seus rudiments. La població, tota la població, inclosos els més rics, s'alimentava de les fruites i verdures de temporada que arribaven als mercats d'abastiments.

Supose que a València seria igual, però amb els productes més variats i més frescos. Ni ací ni allí hi havia tomaques al desembre, ni taronges a l'agost. No hi havia bajoquetes al gener, ni carxofes al novembre. Hui, la producció davall plàstic ha trencat eixe cercle viciós o virtuós, segons es mire. L'hivernacle i les cambres frigorífiques, és a dir, el transport a llarga distància de productes impossibles o exòtics fora de la seua temporada, ha inundat un mercat ja pletòric.

L'agricultura convencional, amb els seus pesticides, els seus insecticides, els seus abonaments sintètics, la , ha donat de menjar a molta gent, com sostenen els seus incondicionals. Els supercamions frigorífics creuant Europa en dos dies, els barcos preparats per a transportar a grans distàncies productes peribles, els mateixos avions que porten en un sospir albergines dels feraços camps de Marraketch als erms russos, han convertit un mercat que fins fa mig segle era local o regional en un mercado... global.

Global! Unflada paraula! Com a globus aerostàtic que creua els cels ignorant de les tempestats que s'acosten. L'agroindustria, l'agroquímica, l'agroglobalización també han portat inconvenients, tempestats que agiten la barqueta del consum.

Terres agostades, plagues resistents a tot antídot sintètic, consum desproporcionat d'aigua i de combustibles, ruïna de collites senceres per superproducció, guerres comercials internacionals amb les creïlles o els pimentons víctimes incruentes en les cunetes...

L'esperança orgànica

En este marc d'ombres apocalíptiques prospera l'agricultura ecològica i l'agroecología. Són dos conceptes basats en u, el cultiu sense agroquímics.

Però l'agroecologia afona les seues arrels en la terra amb verdader afany. Limita la seua producció al que cada lloc oferix de manera natural al llarg de les estacions, no utilitza hivernacles. Distribuïx les fruites i verdures en un ràdio no superior als cinquanta quilòmetres. Propícia els cultius en xicoteta escala i afavorix la seua combinació, la seua diversitat, per a estalviar-li esforços al substrat. Procura consumir la menor quantitat possible de combustible en els treballs de sembra, manteniment, recol·lecció i distribució.

Així treballen la terra desenes de milers de llauradors jóvens a Europa i a Amèrica del nord.

En Centre i Suramérica són milions els llauradors que porten segles treballant així, perquè no tenen més remei; les grans produccions agroindustrials o els marginen o els expulsen. Açò ha donat lloc a la idea de , que defén que cada territori produïsca el que pot consumir, més el que pot intercanviar amb territoris pròxims. És admirable, encomiable, que hi haja milers de persones a la Comunitat Valenciana que practiquen l'agroecología, que o en el que s'anomena CCC, circuits curts de comercialització, que procuren atindre's a les normes del cultiu orgànic, amb certificació del (Comité d'Agricultura Ecològica de la Comunitat Valenciana) , en la seua pàgina web es troba el directori dels productors, empreses i importadors agroecos en la CV) o amb els cridats Sistemes Participatius de Garantia (SPGs), en els que els consumidors habituals i els llauradors veïns certifiquen la qualitat bio dels productes.

Quasi sempre es tracta de jóvens qualificats, enginyers superiors d'agroganaderia, enginyers tècnics, capatassos amb formació professional; i també alguns que han trobat en el cultiu de la terra una eixida a la llarga desocupació. Molts d'ells no tenen certificació oficial o de tercera part, és a dir, es guanyen la vida com poden distribuint cistelles als seus clients més pròxims.

Panorama prometedor i paradoxal

és este: Espanya és el país de la Unió Europea amb major extensió i major producció agrícola orgànica certificada, i el quart del món. Prop dels dos milions d'hectàrees (la majoria a Andalusia, plantes farratgeres, olivera i cereals) . Més de trenta mil productors (la majoria a Catalunya, Astúries -ramaders-, Andalusia i la Comunitat Valenciana. Això significa que la majoria indiscutible dels cultivadors bio espanyols són xicotets empresaris.

Esta faceta certificada, oficial, és la que creix com els bolets gràcies a l'exportació, que suma les quatre quintes parts de la producció bio espanyola És a dir, que porten productes alimentaris orgànics a milers de quilòmetres. Observe el lector que els dos sistemes conviuen, són compatibles, el que busca rendibilitat per a donar una vida decent a què cultiven bio, i el que practica un compromís ètic basat en el mercat local. A més d'estes dos opcions d'agricultura orgànica, es mou pel món una plataforma que té un peu en l'orgànic i un altre en el convencional. S'anomena "Agricultura Sostenible i de bones prácticas". S'ha de veure si Intenta conciliar el millor que tenen estes opcions o només aprofitar la ventada orgànica en benefici dels grans productors."

El proyecto de CERAI. Foto