De l’Espanya occidental a la zona mediterrània. De les zones muntanyoses dels rius valencians als trams més baixos. De l’extinció a la recuperació. Les llúdries, mamífers carnívors, han patit les conseqüències de la intervenció de l’ésser humà en la naturalesa. No obstant això, a partir dels anys 80, va començar un procés de conscienciació i expansió d’aquest animal. Es tracta d’una espècie típica d’aigües dolces, però necessita unes bones condicions fluvials, basades en aigües netes i abundants per a poder menjar i sobreviure, tal com es mostra en un vídeo cedit pel forestal i agent mediambiental Germán Francés Vives, i gravat al riu Ebrón, en el terme municipal de Castielfabib, pertanyent a la comarca valenciana del Racó d’Ademús. Les imatges mostren a una femella amb dos cadells i es van registrar en 2016, encara que l’any referenciat siga el 2015.

Fotograma del video cedit pel forestal i agent mediambiental Germán Francés Vives

Les poblacions de llúdria al País Valencià s’han consolidat en molts dels rius de la comunitat des del 2014. En efecte, en la desembocadura del riu Millars, a la Plana Baixa, s’ha produït una reaparició des dels anys 60. Així mateix, en la conca del riu de les Coves, al Maestrat i la Plana Alta, s’han obtingut resultats positius en els sondejos realitzats a partir del 2007. De fet, s’han trobat indicis del mamífer en 27 punts dels 33 sondejats. Al riu Túria, al nord de la província de València, actualment està ben assentada al seu tram mitjà. Pel que fa a Alacant, la situació de la llúdria no és tan positiva, a causa d’uns rius menys cabalosos i per tant amb menys abundància d'aliment.

Aquesta recuperació de la llúdria al País Valencià ha sigut conseqüència d’una sèrie de factors, relatius tant a les característiques de l’animal, com a la millora del seu hàbitat i a una major implicació social en la seua protecció. En relació a les llúdries, cal destacar que es tracta d’un mamífer que pot realitzar llargs desplaçaments. Açò ha permés una recolonització al territori valencià. Per exemple, actualment el riu Palància acull llúdries que provenen de la conca del Millars. Pel que fa al seu hàbitat,  com explica Juan Jiménez, biòleg i cap del Servei de Vida Silvestre de la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural de la Generalitat Valenciana, s’ha produït una gran millora de l’aigua dels rius valencians, per la utilització de depuradores i la disminució dels abocaments tòxics.

No obstant això, actualment, el nivell de l’aigua és inferior al de fa 30 anys, principalment, a causa de l’augment de demanda per al regadiu. Per últim, s’han realitzat polítiques de protecció i de conscienciació social per a prosseguir amb la millora i l’increment de la llúdria.

El principal factor d’aquesta recuperació ha sigut la reducció de la contaminació dels rius. L’any 1995 les poblacions de llúdria havien millorat a Espanya. Tanmateix al País Valencià estava pràcticament extingida. Tant a Europa com al territori valencià, la llúdria havia sofert una regressió, a causa de la persecució directa de l’home. De fet, en els anys 70 i 80, el 72,7% dels casos de llúdries mortes van ser per pallisses i captures amb esquers, segons l’informe tècnic La Recuperación de la Nutria (Lutra lutra) en la Comunitat Valenciana editat pel Servei de Vida Silvestre de la Direcció General de Medi Natural i d’Avaluació Ambiental al juny del 2016. Aquest factor va desaparéixer entre 1997 i 2008, i la llúdria va deixar de ser perseguida per l’home. A més a més, cal senyalar la contaminació fluvial i atmosfèrica i l’enverinament dels rius valencians. Per exemple, la conca del Bergantes, situada a la comarca castellonenca dels Ports, malgrat que sempre ha tingut la millor població, en els anys 80 era molt escassa, amb unes poques desenes d’exemplars. Així mateix, Juan Jiménez, destaca que la desaparició de la llúdria a Europa també es deu a l’ús de contaminants industrials.

 La percepció del futur de la llúdria al País Valencià és positiva. Juan Jiménez senyala que és impossible retornar a la situació anterior als anys 60, quan la llúdria estava en perill d’extinció, ja que hi ha hagut una major acceptació d’aquest mamífer i, a més, s’han delegat competències a la comunitat en matèria ambiental. Així mateix, els rius valencians s’han deixat d’enverinar, per tant, es pot afirmar que la presència de la llúdria al País Valencià és sinònim d’unes aigües netes i cuidades. Aquesta espècie pot arribar, fins i tot, a l’Albufera, la qual té una grandària considerable, perquè compta amb diversos canals i és productiva, és a dir, ofereix  molt de menjar. Malgrat això, ha de fer front a una forta pressió pesquera i la llúdria pot morir ofegada en xarxes o en arts de pesca. La reducció de riscos comportarà en un futur l’apropament d’aquests animals a zones amb alta presència humana. En conseqüència, es produirà un augment dels atropellaments de la llúdria, amb una incidència de més del 90%, per tant, la contaminació deixaria de ser el principal motiu de desaparició. Miguel Delibes, president de la Societat Espanyola per a la Conservació i Estudi de Mamífers (SECEM) i antic director de l’Estació Biològica de Doñana, matisa: «No crec que actualment hi haja risc de desaparició; de fet, la població continua creixent».  Així doncs, les llúdries han deixat d’estar en perill d’extinció i han passat a ser una espècie vulnerable. Açò significa que és imprescindible la continuació i l’augment de la implicació de la societat per a prosseguir amb la millora i la consolidació d’aquest mamífer als rius valencians. De fet, les poblacions locals tenen el poder de decidir quin és el futur que volen per al riu del seu poble. També són necessàries les actuacions per part de les entitats i les organitzacions no governamentals, com reivindica Juan Jiménez.