En 1966 Espanya afronta el pitjor incident nuclear de la seua història. Dos avions nord-americans, un B-52 i un cisterna, impacten en ple vol mentre efectuaven una maniobra de repostatge prop de la costa d’Almeria. El bombarder estratègic anava equipat amb quatre bombes termonuclears Mark, de 1,5 megatons cadascuna. Tres d’elles cauen a terra i l’altra a la mar. Hui la radiació encara està activa als camps de la població de Palomares, a pesar del silenci oficial. En aquella època el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, i l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, Angier Biddle Duke, prengueren el bany més famós que registraren mai les càmeres del NODO, per a tractar de demostrar que les aigües no suposaven cap perill per la salut. 10 Dies després d’aquella mediàtica escena, Fraga, va vindre a València a inaugurar el Parador Nacional del Saler. Eren els temps de “Spain is different” i l’aposta pel turisme. Dins eixa nova etapa “tecnòcrata” del règim de Franco, el ministre del banyador de tamany XXXL impulsa un pla per a urbanitzar la zona de la Devesa de l'Albufera. La idea era cobrir el paratge de luxoses infraestructures, que incloïen un camp de golf, hipòdrom, un port estiu amb canals que permeteren amarrar les embarcacions a la porta de les cases dels seus propietaris, gratacels residencials, hotels i un llarga llista d’equipaments. L’Ajuntament aprova el pla en 1965 i començaren les primeres obres.

La primera mobilització conjunta de la ciutat

Molt prompte s’alcen les primeres veus que denuncien el greu impacte ambiental i paisatgístic que suposa l’actuació. Biòlegs, naturalistes i diferents acadèmics del món universitari plantegen les seus queixes. Entre ells recordem noms com Ignacio Docavo, Just Martínez, Trini Simó, Miguel Gil Corell o Josep Vicent Marques. A més s’afegeixen a la protesta els representants de les associacions de veïns, que en aquella època rebien el nom de Asociaciones de Cabezas de Familia, el Col.legi d’Arquitectes, el diari Las Provincias i en definitiva la societat civil. Fins i tot es unir a la causa el programa Fauna Salvaje de Félix Rodríguez de la Fuente, que en 1970 va denunciar els efectes del pla. Com recorda l’arquitecte Carles Dolç és “la primera lluita conjunta de la ciutat” contra una decisió del règim franquista, i probablement una de les primeres grans mobilitzacions ciutadanes d’Europa per motius mediambientals. El punt culminant del moviment és una exposició organitzada en 1974 pel Col.legi d’Arquitectes amb el lema “El Saler per al poble, ara!”, i una manifestació amb al mateix lema reprimida per la policia. Tot i això el projecte es paralitza i es deixa a mig fer. Amb l’arribada  de la democràcia el pla definitivament és eliminat i en 1986 l’Albufera es declarada parc natural.

Més de 30 anys després una exposició recupera documentació i imatges d’aquella mobilització pionera amb alguns dels seus protagonistes encara en actiu. És el cas de l’arquitecte Carles Dolç, que també va participar en la gestació del col.lectiu Salvem el Botànic. Dolç és un dels comissaris de l’exposició junt als també arquitectes Tito Llopis, Felipe Martínez i Luis Alberto Perdigón, i la periodista Maria Josep Picó. La mostra es pot visitar al Centre Cultural la Nau de la Universitat de València fins a octubre, i conta també amb el patrocini de Caixa Popular. El vicerector de Cultura de la Universitat, Antonio Ariño, destaca que l’exposició “no és una operació de nostàlgia, és una mostra de com la lluita veïnal fa possible conquestes”. En la mateixa línia incideix l’alcalde de València, Joan Ribó, que recorda el poder que pot tindre la gent quan es mobilitza. El regidor de la Devesa Albufera, Sergi Campillo, considera “molt important que les noves generacions recuperen la memòria històrica de com una societat civil que es mobilitza pot aconseguir el que considera adequat” fins i tot en aquell temps de dictadura.

Dos hotels dins el parc natural

Alguns històrics activistes de la mobilització evidencien que la lluita encara no ha acabat, perquè continuen en peu diversos vestigis de aquells plans urbanístics. El més evidents són l’hotel Sidi Saler, ara abandonat, i el Parador Lluís Vives, com recorda la veterana dirigent veïnal Sol Romeu Alfaro, que considera excessives les successives ampliacions del parador. També estima incompatible l’existència del camp de golf i la seua gespa amb la legislació de l’espai protegit. A més queden en peu diverses urbanitzacions, algunes en primera línia de platja. El llac artificial de l’estany de Pujol, menys paisatgísticament impactant, formava part també d’aquell projecte dels 60, dins el complex de canals destinat a connectar un port esportiu amb els molls de les embarcacions. Carles Dolç evidencia que la Devesa està millor des dels anys 80, però encara no ha recuperat l’aspecte que tenia al anys 60, abans de l’inici de las actuacions urbanístiques.

L’alcalde de València, Joan Ribó, ha reiterat a Samarucdigital que l’Ajuntament treballa perquè l’espai ocupat per les edificacions “revertisca al parc natural”, no obstant ha insistit en la importància de que l’operació siga fruit de la negociació i no supose un cost econòmic afegit per als ciutadans.