David Coll Puig

Des de sempre ha existit una tendència a classificar els animals segons rols humans. Ja en les faules apareixen certs animals relacionats amb certs caràcters. De segur que a tothom ens ve al cap la famosa història de la llebre i la tortuga, sent la primera llesta i burleta i la segona correcta, educada i pacient. O la de la cigala i la formiga, on gràcies a l’esforç i perseverança d’aquesta durant tot l’estiu, és capaç d’alimentar-se durant l’hivern al contrari que la cigala, la qual havia sigut mandrosa i despreocupada.

A dia d’avui existeixen també referències tant positives com negatives cap a tot tipus d’animals. Com a conseqüència d’aquest fet, algunes espècies són considerades beneficioses, agradables i ens creen empatia, mentre que d’altres ens fan fàstic i ens creen sensació de rebuig.

Una d’aquestes espècies que malauradament són perjudicades en la majoria de referències que cap a elles es duen a terme són els voltors. Es tracta d’aus rapinyaires de gran mesura, les quals són observables normalment volant en cercles mentre busquen algun animal mort per tal d’alimentar-se. Aquesta condició de necròfagues, pot ser, no ha sigut beneficiosa per a la seva reputació, tot i ser una activitat totalment necessària per a la bona salut dels ecosistemes.

Des de la seva formació Disney ens ha ofertat diverses tipologies de voltors a les seves pel·lícules, diversificant la imatge d’aquests. Potser, els més famosos han sigut els quatre de El libro de la selva (1967) els quals fan referència, curiosament, als quatre membres dels liverpoolians The Beatles. En aquest cas, es tracta de quatre individus babaus i indecisos avorrits en una zona sense alimentació. Però aquests no foren els primers, perquè ja en 1937 en Blancanieves y los 7 enanitos se’ns mostra una parella amb aspecte intimidant, quiets damunt d’una branca com esperant que ocòrrega alguna cosa dolenta per tal d’aprofitar-se de la desgràcia. En 1951 ens ensenyaven de nou voltors a la pel·lícula d’Alicia en el país de las maravillas, els quals es caracteritzaven per estar enfadats i tindre les ales com si de la umbel·la d’un paraigua es tractara. I uns anys després, a Robin Hood (1973) se’ns tornaven a presentar voltors molt semblants als primers que hem anomenat, amb el mateix caràcter badoc i ingenu.

Disney, en contra del que puga parèixer no és la única franquícia que ha mostrat aquestes aus al públic infantil ja que a la saga Ice Age també hi apareixen, d’igual manera que a la sèrie japonesa Pokemon on Mandibuzz es tracta d’un voltor d’actitud malvada o a la filmografia dels Looney Tunes, on existeix el voltor Beacky, nom que per cert, prové de la traducció de bec a l’anglès beak.

Com queda patent, la majoria de imatges que ens arriben d’aquestes rapinyaires són dolentes, fet que, sovint, produeix en la població aversió cap a elles. A més, totes les referències anteriors es fan al voltor comú, Gyps fulvus, però existeixen a la nostra península altres tres espècies que responen al nombre de voltors: el voltor negre, Aegypius monachus, el trencalòs, Gypaetus barbatus, i el voltor egipci, Neophron percnopterus.

Aquestes quatre espècies funcionen com si d’una fàbrica es tractara, realitzant cadascuna una feina especialitzada per a dur a terme un propòsit comú, la desintegració de qualsevol animal mort. 

Quan ocorre la mort d’un animal a un ecosistema muntanyós els primers en adonar-se solen ser els corbs, els quals es mouen en grans grups provocant un guirigall com a conseqüència de tots ells grallant a l’uníson. Aquest soroll funciona com a mètode d’avís per als voltors comuns, què emprendran el vol per tal d’observar la situació, i si ho veuen factible, baixaran a participar en l’especejament.

El voltor comú ha adquirit un conjunt de caràcters els quals li resulten beneficiosos per tal de ser el primer en començar a menjar. Un d’aquests és el fet de tenir el coll desplomat i a conseqüència d’açò, més facilitat per a ficar el cap i moure’l pels orificis que puga haver en el cadàver. Un altra característica important és la presència de bactèries úniques al seu tracte digestiu. Aquestes permeten que puga menjar carn crua sense patir cap malaltia conseqüència d’aquesta.

La pau d’aquests primers comensals no dura molt, ja que en adonar-se de la situació els voltors negres són els següents en arribar al lloc dels fets. Aquestes aus són de major mesura que les anteriors amb el que disposen d’una major potència física. Quan descendeixen a la zona en qüestió, els voltors comuns es posen en situació d’alerta, fet provocat per l’actitud dels voltors negres que reclamen la seva part del menú.

Quan els voltors negres es disposen a menjar el cadàver ja ha sigut lleugerament obert i l’accés a les parts amb més carn és fàcil. Quan aquesta segona espècie finalitza la seua presència poc queda del que hores abans havia sigut un porc senglar, un llop o un cérvol.

Mentre tot això anomenat passava, hi havia una tercera espècie de voltor, l’egipci, el qual havia estat alimentant-se de les parts que la resta d’espècies no havien valorat. És el cas de les parts més blanes de l’animal, com són els ulls o la llengua. Aquesta espècie no pot competir amb les dues anteriors degut a la menor mesura de la que disposa i per tant prefereix no entrar en una competició que no pot guanyar.

Per últim, i quan sols queden les parts més dures apareixen els voltors barbuts o voltors trencalòs. Com el mateix nom indica, aquesta espècie s’alimenta dels ossos romanents, o millor dit, del moll de l’os. Per tal d’arribar a adquirir-lo, aquestes aus recorren a una estratègia ben curiosa. Agafant primer l’os que volen trencar, s’enlairen fins a una altura idònia per tal que la caiguda d’aquest resulte en el trencament del mateix. Posteriorment, i sense perdre de vista el lloc exacte de la caiguda baixarà a recollir l’aliment.

D’aquesta forma la desintegració del cadàver serà quasi total, quedant uns pocs ossos massa durs i sense molt d’aliment per al trencalòs. Aquesta cadena de desmuntatge duta a terme per les quatre espècies de voltors que habiten la Península Ibèrica és la causant de que no s’escampen malalties degudes a la contaminació per podridura d’éssers vius a la natura, i per tant, la bona salut dels ecosistemes.

Al llarg de la història ha hagut moments en els que s’ha perseguit aquestes aus, per creure-les lladres d’animals de pastura, portadores de mala sort o inclús, enviades del dimoni. Això ha provocat un descens de la seua població fins provocar la quasi-extinció d’algunes d’elles com el trencalòs. La forma més comuna d’extermini que s’ha emprat ha consistit en la utilització de carn enverinada la qual es deixava a l’abast d’aquests per a que la menjaren i moriren. Hui dia aquesta pràctica està prohibida.

Actualment també es realitza una tasca de conscienciació amb els caçadors per tal que utilitzen projectils que no continguen metalls pesats, ja que aquests tenen la capacitat de passar a la sang dels animals que són caçats i posteriorment a la dels voltors, provocant l’acumulació en aquests i la seua intoxicació. A més, les restes d’animals els quals han sigut morts mitjançant balins fets de metalls pesats són d’igual manera no aptes per al consum humà pel mateix motiu.

És important, per tant, tenir en compte el paper fonamental que aquests realitzen als nostres ecosistemes i tenir una visió d’ells com allò que són, aus necròfagues que s’encarreguen de netejar la natura. Sols d’aquesta manera podrem seguir disfrutant d’observar el seu vol magistral a les zones muntanyoses de la nostra península.