100 samarucs, programa especial de la ràdio verda
Celebrem des de casa els primers cent capítols de Samarucdigital amb veus que han passat pel programa per a acostar el territori i els seus habitants
Cent voltes heu sentit que el món necessita un canvi. Cent voltes heu sentit que hi ha una altra manera de viure. Cent voltes vos hem dit que encara estem a temps de fer-ho possible. Amb la celebració dels primers 100 programes de Samarucdigital, vos convidem a nadar, en un viatge pel temps, amb les veus que ens han acompanyat aquestes set temporades de ràdio verda.
El negacionisme climàtic que segueix sense escoltar la ciència. Borrasques que destrueixen la costa de formigó. Incendis que devoren la poca vegetació supervivent de la pressió urbanística. Residus que no paren de multiplicar-se, tant com les partícules de contaminació en l’aire de les ciutats. Pareix que hi ha pocs motius per a somriure. Però encara hi ha temps i espai per a l’esperança, com mostren els moviments juvenils pel clima. El temps vola, i Samarucdigital compta ja cent capítols dedicats a escorcollar el territori i apropar-vos la gent que millor coneix els habitants dels ecosistemes valencians. No exagerem si diguem que pels nostres micròfons han passat vora 350 veus.
Canvi climàtic, Antropocè i ecologisme: alarmar o construir missatges positius?
Dues de les veus que van acompanyar-nos el primer programa de Samarucdigital, l’11 de desembre de 2017, el dia que començava a navegar la ràdio d’À Punt Mèdia, van ser l’ambientòleg Andreu Escrivà i l’expert en canvi climàtic, membre de l’IPCC Edward Rubin, premi Nobel de la Pau, que ens van deixar dos missatges diferents, però complementaris: per a viure millor, i de forma compatible amb l’entorn, primer cal fer una crida per a canviar la nostra forma de vida.
"El canvi climàtic és una conseqüència no desitjada del nostre model de vida. Deixar de ser com som no implica ser pitjors, o viure pitjor, pot implicar viure millor, per exemple. El canvi climàtic va fonamentalment d’un canvi social, no només de les ferramentes tecnològiques, del coneixement científic, de disposicions legals, tot això ja ho tenim. La gran pregunta és per què estem tardant tant a implementar-ho. El canvi que necessitem és social, entre tots, de consum, de formes de produir, de viatjar, de transportar-se, i ha de nàixer d’una reflexió col·lectiva", assenyalava Escrivà.
"El més important és votar a polítics que ajuden a la situació. Polítics com Trump i altres no són la gent que necessitem per a seguir. Cal espantar la gent per a conscienciar-la. L’ésser humà sempre esperem fins a l’últim moment per a fer el correcte, però en aquest cas no tenim molt de temps", sentenciava Rubin.
Complementàries també van ser estes reflexions de l’enginyer forestal Ferran Dalmau i de Benjamín Pérez, biòleg expert en ecosistemes vegetals del Col·legi Oficial de Biòlegs de la Comunitat Valenciana.
"Lamentablement l’Antropocè passarà a la història perquè els humans d’aquesta era estem deixant una catifa de ronya. Bàsicament, estem deixant una catifa de residus i els geòlegs han posat nom a aquesta era geològica perquè quedarà un estrat pel qual serem recordats d’ací milers d’anys", apuntava Dalmau.
"Això depén de la nostra estada en la Terra. Nosaltres som un animal més, som fauna ibèrica, hem de racionalitzar la nostra estada i ho aconseguirem, encara que ens està costant, però alguna vegada podrà ser", explicava Pérez.
De pessimistes, o catastrofistes, cosmètics o tradicionals que rebutgen el progrés, es titla sovint els moviments ambientalistes, i d’això vam parlar amb David Sandoval, president de Greenpeace a Espanya, i amb José Albelda, professor a la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València, especialitzat en la relació entre l’ecologia, l’art i la cultura, al voltant de l’article "El progreso nos salvará del ecologismo", una crítica a l’ecologisme tradicional per les seues conseqüències (el pessimisme i el nihilisme) i pel seu caràcter apocalíptic que parla de la superpoblació, l’esgotament dels recursos, la pobresa i la malaltia. Cal un ecologisme il·lustrat?
Aliats davant de la crisi: alimentació de proximitat i economia de subsistència
En un moment crític marcat per la pandèmia del coronavirus, l’agricultura local i d’alimentació de proximitat reviscolen, potser més que mai, com una opció fonamental per a sobreviure. De fet, diversos països estan demanant mà d’obra local entre les persones aturades per a treballar al camp.
Recordem el relat sobre el llaurador i l’empresari que ens va narrar el psicoterapeuta Xavier Sanmartín, com a metàfora de la societat de consum i l’ambició que mouen el nostre model de vida. De llauradors com el protagonista de la narració n’hem conegut alguns en el Samarucdigital. Un d’ells és, sense dubte, Ramon Mampel, exsecretari de la Unió de Llauradors i Ramaders, i gran coneixedor, i defensor, de les oliveres mil·lenàries del Maestrat.
"Tinc una olivera que els meus avantpassat han anat cuidant. M’hagueren donat els diners que haguera volgut, però s’haguera acabat la lluita, perquè jo era la cara visible d’un compromís, de les persones que estimem el territori", descrivia aquest llaurador.
"El jardí privat amb oliveres mil·lenàries del món està al Maestrat, no a Boadilla del Monte, tot gràcies a està mena d’aborígens com jo, preocupats perquè no s’endugueren un llegat dels nostres avantpassats salvat per l’economia de la misèria i subsistència. Ara queden entre 5.000 i 6.000 oliveres. Mai més hem de deixar entrar l’especulació dels pirates que diuen que salven el patrimoni", demanava Mampel.
Llauradors entregats a la terra, malauradament, són una espècie en perill d’extinció. De les dificultats de trobar noves mans per a treballar la terra i de col·laboració entre investigació i agricultura, en parlaven el cineasta Vicent Tamarit, coneixedor de l’horta, i l’enginyer agrònom José María García Álvarez-Coque, professor d'Economia i Política Agràries de la UPV.
"El relleu generacional és molt limitat, perquè els joves que ara tenen entre 40 i 50 anys, l’últim relleu que he conegut, tenen fills que ja no tornaran a la terra, perquè no és un atractiu per a sobreviure. És precís que els ciutadans ens alimentem bé, i que tenim uns còmplices idonis que són els llauradors de l’horta que està al costat de casa. Tenim la sort de poder menjar un producte fresquíssim, de quilòmetre zero, en menys de 24 hores collit, però a València no ho estem aprofitant un privilegi total", lamentava Tamarit.
"Tenim un dels millors sistemes d’I+D agrari i alimentari del planeta. La Comunitat Valenciana té dos universitats entre els llocs punters de les classificacions d’investigació agrària, com s’entén que estiguen patint les comunitats rurals i agràries? Potser que eixa investigació no s’adrece cap al benestar dels nostres ciutadans més pròxims, els que s’encarreguen de cuidar el nostre territori", observava García Álvarez-Coque.
El nostre viatge pel temps també va terra endins. Revisitem l’interior valencià i fem una ullada als masos del nord, amb el muntanyer Rafael Cebrián, la masovera Maribel Sancho, de la Masia Roncales, a Vilafermosa (Alt Millars), i l’escriptor Enric Roncero.
"A l’interior valencià estan les senyes d’identitat de les societats tradicionals, i entre el patrimoni molt ric i extens, centenars de quilòmetres de bancals, cabanyes, camins... Tot el que la pedra seca ha contribuït a la modificació del paisatge, esdevingut ara en paisatge cultural i fòssil en les terres valencianes amb unes expressions emocionants. La societat en general viu al marge del seu patrimoni. Es valoren els castells i les catedrals, però el patrimoni humil i senzill s’infravalora", lamentava Cebrián.
"Podem viure dels nostres somnis. És veritat, i som molta gent, el que passa és que no ens coneixen. Hem donat vida als masos gràcies a haver conegut els últims masovers i la seua forma de vida. Per què no ha de continuar? Hem de ser capaços de crear noves formes de tirar endavant", alentava Sancho.
"Quan els humans afluixem, o deixem de viure en un lloc, la naturalesa recupera els seus espais, i és el que estem veient. Tots els espais de muntanya s’estan renaturalitzant, és un procés accelerat i cada any va a més. Ara el despoblament no es produeix als masos, sinó als pobles", observava Roncero.
Art i gens, saber llegir el passat per a entendre el present
Sempre es vol controlar l’art des de la ideologia, la política, i sobretot l’economia, però sempre hi ha una porta d’eixida, i hi ha autèntics creadors que saben trobar-la, i en eixa eixida estan imitant la natura, perquè la natura sempre s’escapa. Pots fer el que vullgues, però la vida sempre ix avant, relatava la historiadora Carmen Gràcia Beneyto, experta en els corrents artístics dels segles XIX i XX, i un referent en l’estudi de l'art valencià, l'art natura i l'ecoart.
Així com les obres permeten conéixer l’evolució de l’art, la genètica és una ferramenta per a escodrinyar l’origen de la vida. Així ens ho explicava el bioquímic evolutiu Juli Peretó:
"Igual que els papirs, els manuscrits o els arxius dels monestirs, aquests documents són els genomes. Hem aprés a llegir els genomes com a documents històrics, perquè és on està registrada la història evolutiva. Igual que en les ciències històriques, no podrem assegurar mai com va passar l’origen de la vida, perquè ningú era allà, com de la mateixa manera que ens hem de creure que el 9 d’octubre de 1238 va capitular la ciutat de València. Ningú estàvem allà, però ens ho creiem".
Des que Darwin va agitar la comunitat científica amb la seua teoria de l’evolució, fent-nos veure que micos i humans compartim un avantpassat comú, mirem els primats amb empatia, més que no a altres animals. Eixa proximitat cap a certes espècies crea, al mateix temps, idees falses sobre la intel·ligència animal, com assenyalava l’etòleg Enrique Font:
"En la literatura es parla del primatocentrisme. Quan parlem de capacitats cognitives els reis del mambo sembla que han de ser els primats, perquè són els nostres parents filogenèticament més pròxims, més semblants a nosaltres, però la informació que tenim indica que no és així. Les blanques, els còrvids, tenen capacitats cognitives absolutament increïbles que superen molts primats, fins i tot animals insospitats com els gossos. Hi ha històries com una població de gossos vagabunds que viuen en estacions de metro a Moscou: les dades indiquen que són capaços d'utilitzar el sistema del transport".
Mobilitat, energies renovables, salut pública: la “voluntat política” davant les necessitats ambientals
Parlem de conservació, de residus, d’energia, de contaminació, mobilitat… siga el que siga, sempre aflora la “voluntat política”. Ho recordem amb l’educador ambiental Sera Huertas, del Centre d’Educació Ambiental de la Comunitat Valenciana (CEACV), l’enginyer José Serra, catedràtic de l’Institut del Transport i Territori de la Universitat Politècnica de València; i José Caballer, president de la Comunitat de Pescadors d’El Palmar.
I, de política, també en conversàrem amb el biòleg Manuel Porcar, director del Grup de Biotecnologia i Biologia Sintètica de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes de la Universitat de València; l’economista i consultor en mobilitat Vicent Torres i l’expert en urbanisme Joan Olmos.
"Fins fa no molt hi havia una crítica contra les plaques fotovoltaiques, “no surten els números, s’inverteix molta energia en fer-la, l’eficiència és baixa…”. Això ja no es diu, perquè són molt eficaces i són una alternativa al petroli interessant des del punt de vista econòmic i ambiental. La ciència continua avançant, però en el punt on estem ara, les decisions són fonamentalment de tipus polític. L’impost al sol va ser producte d’un egoisme extrem per a servir a uns pocs, és l’antidefinició del que ha de fer un govern", lamentava Porcar.
"Se sabia des de finals dels anys 60: els problemes que causava el motor d’explosió de contaminació, congestió… A València també teníem el debat de qüestionar la ciutat fabricada per al cotxe. Las Provincias i María Consuelo Reyna ja demanaven en eixa època que s’aturara ja eixa ciutat per als cotxes i reclamaven una ciutat per a les persones. El debat estava ací però durant 40 anys es va amagar i es va imposar un disseny de la ciutat a favor del cotxe", recordava Torres.
"La fase en la qual entrem ara és com desmuntem la paradeta. Per exemple, no cometent errors com la construcció de La Fe, com construir un centre de gran atracció i no preveure… O com la UPV diu que cal anar cap a la mobilitat sostenible i construir nous aparcaments. Això és urbanisme pur i dur. És una llàstima que no hi haja una mena de pacte perquè este tema quede fora del debat electoral, perquè si votes qualsevol opció, eres beneficiari. No podem estar per una banda dient i fent un esforç important com fa l’Ajuntament de València per a canviar el model, i al mateix temps augmentar els carrils d’autovia", assenyalava Olmos.
A més d’energia i mobilitat, el litoral, i els problemes que trauen a la llum els temporals, sol ser protagonista de Samarucdigital. Rescatem les veus de María José Estrela, catedràtica de Geografia a la Universitat de València, i Millán Millán, director emèrit del Centre d’Estudis Ambientals del Mediterrani.
El turisme, i les seues implicacions en la gestió del territori
En aquest recorregut pels cent programes de Samarucdigital no falta tampoc el turisme, i les seues implicacions en la gestió del territori, amb les dos visions, una del litoral i una altra de les zones humides, a càrrec de l’enginyer José Serra i Juan Antonio Gómez, director del Centre de Recuperació de Fauna “La Granja” del Saler.
En la Comunitat Valenciana tenim una gran sort. Al nord del Cap de Cullera, a 100 metres de profunditat hi ha 100 milions de metres cúbics d’arena. Amb dos o tres milions tenim arreglades les platges de Castelló, València i Alacant. Si es vol fer, hi ha actuacions sostenibles com menejar l’arena. Quan vam eixir de la crisi, els polítics digueren que era gràcies al turisme, “el sol i platja”, per què no fan alguna cosa per a mantindre “la fàbrica”?, apuntava Serra.
El turisme de platja funciona, però hem de treballar-nos més el turisme de naturalesa. L'ús públic que es fa de l'Albufera a l'hivern és més de caça que de turisme, encara que cada vegada hi ha més turistes, però això canviarà, perquè les noves generacions no volen matinar, apuntava irònicament Gómez.
Intervindre en el paisatge resulta problemàtic per a molts. Però, algunes voltes, les actuacions sobre el medi ambient responen a les necessitats de la salut pública. Hui, si hi ha un repte global, a banda dels virus, és la resistència dels antibiòtics, com descrivia Sergi Maicas, professor de la Facultat de Biologia de la Universitat de València.
L’individualisme fa pensar que si una persona ho fa bé amb els antibiòtics no agafarà la malaltia, però no és així. La resistència als antibiòtics es pot estendre de manera global. Hi ha exemples de casos que han sorgit a Nova Delhi i d'ací dos anys eixa resistència o el microorganisme immune s’ha aïllat a l’Antàrtida, a hospitals d’Estats Units o en un xiquet adoptat de l'Índia que viu Madrid, explicava Maicas.
Solucions al col·lapse: canviar el model de societat o conquistar el Sistema Solar?
"Si les estrelles estigueren a una setmana de viatge, segurament podrien vindre a col·lonitzar-nos extraterrestres, però convindria callar, perquè farien amb nosaltres el que vam fer amb Sud-amèrica. Si hi ha algú en l’Univers, ja ens podria detectar per les emissions de ràdio o televisió, que assenyalen molt bé la nostra presència. El que ens podria passar seria una colonització cultural, però no tipus alien. El missatge de cara al futur és començar ja a colonitzar el Sistema Solar. Tota la civilització que tenim està en risc de col•lapsar".
Ho deia en Samarucdigital l’expert en l'astrobiologia, Fernando J. Ballesteros, cap d'instrumentació de l'Observatori Astronòmic de la Universitat de València, ens recomanava anar pensant a abandonar el planeta, perquè el col·lapse és inexorable. En canvi, per a uns altres, encara estem a temps de poder evitar-lo, però, això sí, necessitem fer alguns canvis per a aconseguir-ho, com assenyalaven Carles Gago, membre fundador de Xaloc, i l’antropòloga Yayo Herrero.
"Després de la DANA, la gent tenia ganes d’actuar. Si anem a la platges de Pinedo amb 80 persones i llevem centenars de trossos de plàstics, podem estar salvant la vida a animals marins. Quan veiem la merda que tenim a la mar, ens adonem de com som de porcs. La societat està demanant actuar, i les ONG hem de canalitzar eixa demanda ciutadana. S’ha acabat el moment de la protesta i ara és moment d’actuar col·laborativament", sentenciava Gago.
"La vida aïllada d'un ésser humà és inviable, perquè vivim encarnats en cossos que són vulnerables, finits, que cal cuidar sobretot en la infància, que torna a ser un imponderable en la vellesa, tota la vida en qui té diversitat funcional. Com a poc, és intel·ligent mirar el que el 50 % de la humanitat ha aportat i que s'ha invisibilitzat històricament, perquè els qui han tingut com a principal funció sostindre quotidianament la vida, crec que alguna cosa hauran de dir per a resoldre els problemes que tenim ara", anotava Herrero.
