Connect
To Top

L’olivera en la literatura

Arturo Esteve és un autor que porta anys estudiant i fotografiant a les oliveres. Fruit d’això ha acumulat una abundant informació que s’ha plasmat en diverses publicacions i exposicions fotogràfiques. Samarucdigital reprodueix un dels seus textos dedicat a les referències de l’olivera en el Quixot de Cervantes i en altres obres de la literatura espanyola, que està inclòs en el seu últim llibre “El libro de los olivos (Liber olivarum)” .

Olivos-autor

Arturo Esteve

Les mencions a l’olivera, les olives i l’oli d’oliva són tan abundants en la nostra prosa que es necessitarien diversos volums per a recollir, encara que només fóra, una part de les nombroses cites que trobem rellegint els llibres dels nostres escriptors clàssics. De manera que, limitat per falta d’espai i oportunitat, he pensat que potser compleix, encara que siga mínimament, recollint l’universal Miguel de Cervantes passatges de la seua obra mestra: El Ingenioso Hidalgo don Quijote de la Mancha, i algun fragment d’altres autors.

En el capítol X del tom primer, després del greu altercat que va enfrontar al Quixot amb l’irascible biscaí, el nostre bon cavaller, encara que victoriós, queda un tant malparat, i el seu fidel escuder, molt preocupat per la salut del seu senyor, li diu el següent: “…Lo que le ruego a vuestra merced es que se cure, que le va mucha sangre de esa oreja: que aquí traigo hilas y un poco de ungüento blanco en las alforjas. Todo eso fuera bien excusado ―respondió don Quijote― si a mí se me acordara de hacer una redoma del bálsamo de Fierabrás, que con una sola gota se ahorraran tiempo y medicines”.

Després, en els capítols XVI i XVII, Cervantes ens narra les peripècies dels protagonistes en la venda que el Quixot, per al seu mal, va entendre com un castell. De resultes de la batussa entre el Quixot, Maritornes, el traginer, l’hostaler i Sancho, que va acabar amb el colp propinat per un membre de la Santa Germanor al senyor Quixot, aquest decideix preparar una ració del famós bàlsam de Fierabràs per curar les seues nombroses ferides i contusions que, com a conseqüència dels cops rebuts, li tenien postrat al llit.

Quijote-olivos«En resolución, tomó un poco de romero, aceite, sal y vino, de los cuales hizo un compuesto mezclándolos todos y cociendo un buen espacio, hasta que le pareció que estaban en su punto. Pidió luego alguna redoma para echallo, y como no la hubo en la venta, se resolvió de ponello en una alcuza o aceitera de hoja de lata, de quien el ventero e hizo grata donación, y luego dijo sobre la alcuza más de ochenta paternostres y otras tantas avemarías, salves y credos…».

Va prendre el Quixot com part del bàlsam i, tot just l’havia acabat de beure, va començar a vomitar tot el que portava a l’estómac. Va quedar després banyat en copiosíssim suor  i va demanar que l’acompanyaren al seu llit i que el deixaren sol. Al cap d’unes hores va despertar amb tan recobrada empenta que tots van arribar a creure que el remei de Fierabràs era veritablement miraculós. Sancho, malparat també com el seu amo, i veient el bon efecte que la medicina havia causat en el seu senyor, va demanar permís al senyor Quixot per esgotar el que havia quedat a l’olla. L’escuder, prudent, va prendre del bàlsam una quantitat semblant a la que va curar al seu amo, i amb això va pensar que sanaria, com va sanar al cavaller. Però l’efecte en ell va ser tan nefast; les vomiteras, la diarrea, la suor i els calfreds eren tan intensos que va pensar, ple d’angoixa, que donava terme a la seua última hora. A les seues malediccions al bàlsam i al lladre que l’hi havia donat, va respondre el Quixot que potser tot el mal vingués que Sancho no era cavaller errant i, per això, les benèfiques propietats de la poció no curen als escuders com curen als seus senyors, encara que sí es veuen perjudicats pels seus efectes col·laterals o secundaris.

En el capítol XVIII diu: «En estotro escuadrón vienen los que beben las corrientes cristalinas del olivífero Betis…».

A la segona part del Quixot, capítol x, llegim: «… y tuvo razón, porque la verdad adelgaza y no quiebra, y siempre anda sobre la mentira como el aceite sobre el agua».

En el capítol XX«… y dos calderas de aceite, mayores que las de un tinte, servían de freír cosas de masa».

En el capítol XLVI, Cervantes ens narra com un gat salta a la cara d’en Quixot, arrapant i mossegant-li els nassos. Els ducs, els seus amfitrions, «… Hicieron traer aceite de Aparicio, y la misma Altisidora con sus blanquísimas manos le puso unas vendas por todo lo herido…». En el capítol LIII, Sancho es veu atacat a la seua ínsula Barataria. Els seus soldats demanen a grans crits «alcancias; pez y resina en calderas de aceite ardiendo…».

En el capítol LIV: «No faltaron aceitunas, aunque secas y sin adobo alguno, pero sabrosas y entretenidas».

Vegem ara algunes referències sobre l’oli i l’òliba en altres autors castellans.

Francisco Narváez de Velilla, en el seu llibre “Diálogo intitulado el Capón” (1597) escriu això: «…y se bebía el aceite de las lámparas como lechuza».

El clergue de Sevilla, Francisco de Luque Fajardo, en su obra “Fiel desengaño” contra l’ociositat i els jocs (1603) diu el que segueix: «como lechuza infernal, cebándose en el aceite y sustancia de los prójimos».

«Y que en Dios y en su conciencia no podía ser otra la lechuza que chupaba el aceite de aquellas lámparas», narra José Francisco de la Isla de la Torre y Rojo (1703-1781) a “Historia del famoso predicador Fray Gerundio de Campazas, alias Zotes”.

Com hem pogut comprovar, Atenea, la deessa verge de l’Olimp, va donar lloc a Minerva en la mitologia romana. Verge Minerva que es va transformar en Mare de Déu amb el cristianisme. Però la sàvia òliba, aliena a tots aquests canvis, va seguir amb el seu costum de beure l’oli de les llumeneres i dels llums dels temples.

Extractat de “El libro de los olivos” (Liber olivarum) d’Arturo Esteve Comes.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*

X