Connect
To Top

Un estudi analitza per primera vegada la relació entre les zones humides mediterrànies i el canvi climàtic

Un estudi dirigit per la Universitat de València investiga fins a quin punt les zones humides mediterrànies segresten o generen CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle. És la primera vegada que es fa una investigació semblant a l’àrea mediterrània, que sí s’ha fet en manglars i zones boreals. Els resultats del projecte Climawet s’incorporaran als informes de l’IPCC. Coincidint amb el dia de les Zones Humides SEO-Birdlife ha fet públic un estudi que parla d’un possible col·lapse de Doñana, el Delta de l’Ebre i l’Albufera de València.

fotos-socios-web-03

Fèlix Tena

El 2 de febrer de 1971 es va signar a la ciutat iraniana de Ramsar el major instrument mundial per a la protecció de Zones Humides. La coneguda com a Convenció Ramsar protegeix més de 2000 marjals, rius, deltes i altres ecosistemes semblants, temporals o artificials, de tot el planeta que tenen en comú la presència d’aigua i la dependència d’ella per a poder sobreviure. Sis espais de la geografia valenciana estan inclosos dins Ramsar: les Llacunes de la Mata Torrevieja, Les Salines de Santa Pola, el Fondó d’Elx- Crevillent, la marjal de Pego-Oliva, l’Albufera de València i el Prat de Cabanes -Torreblanca. Són alguns dels espais que formen part d’un estudi pioner, que analitza la relació entre les principals zones humides d’Espanya i el canvi climàtic.

El projecte Climawet, dirigit pel professor d’Ecologia de la Universitat de València, Antoni Camacho, estudia per primera vegada com els aiguamolls mediterrànies influeixen en l’emissió i segrest de CO2  i altres gasos d’efecte hivernacle. L’estudi, que abasta un 90% dels principals aiguamolls de la Península, està mostrant com la influència de factors con la temperatura, la salinitat o el grau de sequera influeixen en els resultats. Antoni Camacho explica que tot està relacionat amb la gestió de cada espai de manera que “actuar de una manera o d’un altra podria afavorir que s’alliberarà més carboni i altres gasos d’efecte hivernacle com el metà, o a l’inrevés podrien contribuir a que les zones humides segrestaren més carboni”.

Un treball per a l’ONU

El treball, finançat per l’Oficina de Canvi Climàtic del ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat, està liderat per la Universitat de València i té la participació d’altres sis organismes. La investigació parteix d’un banc de dades únic al món elaborat durant 20 anys que ha permés catalogar i tipificar les principals zones humides de la Península Ibèrica que inclouen llacs, marjals, rius o mallades entre altres espais. Els resultats ajudaran al Panell Intergovernamental de l’ONU (I’IPCC) a elaborar els seus pròxims informes.

Fins al moment s’ha estudiat la relació del canvi climàtic amb en els manglars, demostrant que eixos boscos tropicals funcionen com grans segrestadors de carboni  i altres gasos d’efecte hivernacle, com explica el científic Antoni Camacho. Per contra altres zones com els boscos boreals, a llocs com Siberia,  tenen altes capacitats d’emissions. Ara, per primera vegada, també es coneixerà la relació amb el canvi climàtic dels aiguamolls mediterranis.

En situació de no retorn

Calamon_JoseBallester

Calamón. Foto: _Jose Ballester (Seo-Birdlife)

Amb motiu de la data simbòlica del Dia de les Zones Humides, SEO-Birdlife ha presentat un estudi que assegura que Doñana, el Delta de l’Ebre i l’Albufera de València podrien entrar en un punt de no retorn en pocs anys. La mala gestió de l’aigua, els abocaments contaminants i la sobreexplotació d’aqüífers són les principals causes unides als efectes del canvi climàtic. Els tres espais són els de major rellevància ecològica entre els aiguamolls de la Península i en ells viu el 25% de les espècies d’aus aquàtiques hivernants censades a Espanya –amb una mitjana de 600.000 exemplars– segons explica l’organització naturalista.

Respecte a l’Albufera de València l’estudi de SEO-Birdlife explica que les aigües residuals i els retorns de reg continuen aportant nitrats i fosfats, procedents de fertilitzants i detergents, a pesar de les mesures correctores introduïdes des dels anys 80. Eixes aportacions generen un excés de nutrients fomentant el creixement de microalgues que han enfosquit el color de les aigües, que impedeixen el normal creixement d’una comunitat diversa in equilibrada de les plantes aquàtiques.  L’aportació d’aigua en abundància i de qualitat és la principal solució al problema, que l’organització reclama a les administracions central i valenciana. Des de l’any 1900 el 64% de les zones humides del planeta han desaparegut.

Beneficis desconeguts

Els beneficis que aporten les zones humides són múltiples per la societat com hem mostrat en reportatges anteriors, encara que moltes vegades els gestors i les poblacions que viuen al voltant d’elles ho desconeixen. Els aiguamolls funcionen com autèntics renyons de la natura, treballant com a depuradores dels contaminants. Són grans dipòsit d’aigua que estalvien recursos hídrics per als temps d’escassesa. Contribueixen a frenar la intrusió de la mar i frenen l’acció dels temporals i les gran avingudes. A més ofereixen un important atractiu turístic cada vegada més apreciat per exemple pels observadors d’aus, gràcies a la gran reserva de biodiversitat que alberguen.

Panorama_sin_título6

Tancat de la Pipa. Foto: @Alvolai

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*

X