Connect
To Top

L’economia que es respira, es menja i es beu mentre conserva els recursos naturals

La sostenibilitat i el desenvolupament sostenible estan basats en variables ambientals, socials i econòmiques. Oblidar la vessant econòmica és una errada. Però oblidar la resta, també. Per això la bioeconomia com a disciplina, i el Pagament per Serveis Ambientals com a eina suposen una oportunitat per al desenvolupament rural sostenible necessari en un escenari com l’actual.

dalmau

Ferran Dalmau.Enginyer Forestal

El segle XX i el començament del XXI han canviat de forma radical la forma de relacionar-se entre l’espècie humana i el planeta que la sustenta. Els geòlegs ja parlen de l’Antropocè. I és que les generacions que vindran ens recordaran per la catifa de plàstic, fertilitzants i isòtops radioactius que els humans hem estès sobre l’escorça terrestre durant els últims seixanta anys. I este fet és solament una mostra més del canvi de relació. La gent se n’ha anat a la ciutat perquè la vida és més fàcil. Més còmoda. Més serveis, més oferta cultural, més oportunitats de treball … les generacions que treballaren la terra amb les seues mans lluitaren per a donar als seus fills un futur allunyat d’aquella realitat. Però és la millor opció? Moltes vegades “més fàcil” no és necessàriament sinònim de “millor”.

La societat urbana s’ha fet excessivament còmoda. I els excessos es paguen. Fins i tot els paguen persones que mai s’han acomodat. Perquè no han volgut, o no han pogut. Fent un símil, és com si durant anys part de la societat hagués viscut en una festa permanent sense patir ressaca. Però ara, de colp, tota la societat (incloent la que no se’n va anar de festa), pateix les conseqüències del “festival” en una ressaca permanent que dura ja massa.

Capitalisme còmode i excessiu

El capitalisme inconscient i sense moderació (còmode i excessiu), unit a l’ànsia d’alguns per fer-se rics per damunt de les possibilitats de l’ecosistema que ens alberga a tots (conscients i inconscients), ens ha dut fins a la crisi global actual. I no és una crisi econòmica exclusivament. La crisi és ambiental i social també. Un paradigma d’insostenibilitat “de manual”. I les situacions insostenibles, per definició, cauen pel seu propi pes.

Per una banda, resulta ingenu pensar que es poden abordar les dimensions socials i ambientals del problema sense parlar d’economia. I per l’altra, no pensar en societat i medi ambient resulta imprudent. Parlar de canvis de política, de model de desenvolupament, de societat o de la necessària conservació dels recursos naturals i no fer-ho de socioeconomia real és un error habitual.

I és que segons dades recollides en l’Informe sobre Desenvolupament Humà de l’ONU en 2014, el 54% de la població mundial actual resideix en àrees urbanes. En 2050 arribarà al 66%. Però el cas occidental és molt més sagnant. A l’Estat Espanyol  el 77,7% de la població ja és urbana. A més la població rural està cada vegada més envellida. I això es tradueix en problemes. El més massiu i evident potser siga el dels incendis forestals.

Quantes es diu “el que han de fer (impersonal) és “netejar” la muntanya”.  D’acord. Però qui ho ha de fer? Amb quins diners?

Arguments de bar

Els espais agroforestal actualment s’abandonen perquè no són productius… com demanar a qui no rep cap ingrés que gaste uns recursos que no té? Però clar, és més còmode utilitzar els barguments (arguments de bar), o emetre opinions més o menys fundades en xarxes socials que aprofundir en un problema complex.

Ens escandalitzem desprès de cada incendi. Apareixen hastags tipus “tots som esta serra, este poble, o este altre…” però ningú sembla voler conèixer els veritables motius que generen el problema. La societat urbana ha donat l’esquena als espais agroforestal i els veu normalment com a llocs d’oci. És un fet.

Però, hi ha un altre fet indiscutible: Allò que no se gestiona (i formes de gestió hi ha moltes) acaba gestionant-ho el foc. I quan el foc ho gestiona s’emeten gasos d’efecte hivernacle, es perd sòl, aigua, paisatge, hi ha danys per avingudes, inundacions… És a dir, la manca d’altra gestió, ordenada i planificada, genera molts perjudicis per a la societat.

noname-web

Foto: Ferran Dalmau

Sòl artificial i agroforestal

Altre fet indiscutible: el territori continua sent majoritàriament agroforestal / rural malgrat el desenvolupament urbanístic dels darrers anys. Segons el Institut Geogràfic Nacional un 2,1% la superfície espanyola està ocupada per sòl artificial majoritàriament urbà (incloent infraestructures de transport, zones d’extracció minera, deixalleries i abocadors… allò de l’antropocè). En algunes províncies la xifra és considerablement més elevada. Madrid o Barcelona superen l’11%. Cal assenyalar que gran part d’esta expansió de les ciutats es va produir en les darreries del segle XX i principis del XXI. Contretament entre 1987 i 2000 la superfície artificial va augmentar un 30%. És un fenomen es relativament recent en termes d’escala temporal. Però, tot i que els ecosistemes rurals són en general més sostenibles que els urbans és el poder concentrar en les ciutats qui determina el futur del món rural. I no sempre amb criteris encertats. D’altra banda, afrontar el problema des de la perspectiva exclusivament economicista constituiria la continuïtat d’un model de irresponsabilitat col·lectiva que no ha considerat en cap moment les conseqüències dels seus actes. Per eixe motiu, de la intersecció entre dues visions antagòniques sorgeix un punt d’equilibri. Com diuen els majors, “Tot té un mig, i dues vores…”.

Generació de llocs de treball

cooperativa-agricultura-eco-vall-de-la-casella-alzira-web

Cooperativa Agricultura ECO Vall de La Casella. Alzira. Foto: Ferran Dalmau

Des d’un punt de vista de desenvolupament veritablement sostenible el sector agroforestal hauria de tindre paper clau en l’àmbit socioeconòmic. I generaria llocs de treball i economia verda. Des d’un punt de vista social, la gent de les ciutats continua respirant, bevent i menjant–se els Serveis Ambientals que generen els espais rurals i que beneficien a tota la societat. Una societat que quantifica i paga per serveis infinitament més prescindibles que aire, aigua o aliments. Però, quin preu tenen? Tenen preu? I valor? Són valuosos?

Lògicament, són molt valuosos. Molt més que smartphones o altres bens de consum de la societat moderna. Bàsicament perquè sense aire, aigua i aliments la societat no pot sobreviure. Per tant, no seria lògic valorar econòmicament els serveis que generen eixos espais donant cobertura a la gestió agroforestal sostenible i activa? No caldria enquadrar eixa gestió en una estratègia integral i multifuncional de desenvolupament rural? Clarament la resposta és sí. Però clar, qui vol viure en llocs on no hi ha hospitals? Ni escoles a cada barri? Qui vol viure a llocs on no hi ha oportunitats de treball? Ni cinemes, teatres o oferta d’oci?

Pagament per Serveis Ambientals

D’alguna forma s’han de implementar mecanismes de gestió dels serveis ambientals generats pels ecosistemes si no se vol arriscar la seua sostenibilitat i permanència. El Pagament per Serveis Ambientals planteja compensar als gestors (ajuntaments, propietaris forestals, llauradors, ramaders…) que realitzen una gestió activa amb la finalitat de conservar i potenciar eixos serveis. Al remat, de la seua gestió se’n beneficia tota la societat.

Malauradament, la realitat actual és que els ecosistemes agroforestals no són rendibles econòmicament però sí proveeixen la població de serveis ambientals de gran valor. La qualitat de l’aigua que bevem, l’aire que respirem, el manteniment del sòl davant l’erosió, oci per relaxar-se de l’estrès modern… Són “productes” que no aporten cap contraprestació directa al propietari siga públic o privat.

Per això, una de les principals opcions per corregir la situació passa per trobar un equilibri i compensar a qui conserva, de la mateixa forma que qui contamina hauria de pagar.

Fàbrica d’oxigen

La posada en valor d’esta part del territori té molt a veure amb la seua conservació. Quan un recurs té un valor econòmic (a més del social i ambiental) se protegeix més… és com si fos una “fàbrica” (d’oxigen, d’aigua, de paisatge, de bolets…). Però calen els mecanismes. I això passa necessàriament per la gestió agroforestal sostenible basada en instruments de planejament i ordenació multifuncionals. A més, passa també perquè els centres de decisió urbans consideren el punt de vista local en la presa de decisions mitjançant la participació. Però, tot això passa, primer, per conscienciar a la societat, inconscient parcialment o almenys de fet, de la importància real d’estos espais. Necessiten planificació i recursos per a executar els plans. Necessiten una gestió responsable (dotada de pressupost i no només de bones intencions). Necessiten eines de gestió i mecanismes de compensació a gestors i propietaris.

En 1829 l’economista francès Jean Baptiste Say va escriure, «… el vent que mou els molins, i la calor del Sol, treballen per a nosaltres; però, afortunadament ningú ha pogut dir encara: el vent i el sol són meus, i els serveis que ells rendeixen han de pagar-me’ls…». D’això fa quasi dos segles. Paguem actualment pel vent que mou els molins i per la calor del Sol? Clar. Paguem per l’energia que generen.

Aleshores, si algú vol anar a recollir bolets i passejar pel bosc, els responsables de mantindre’l hauran de poder viure per gestionar-lo i que continue produint beneficis per al conjunt de la societat, no?.  Doncs això.

Necessàriament, la propera revolució serà verda i sostenible, o no serà. S’ha de canviar la relació persones – ecosistema, novament. I recordar que la terra no pertany als humans. Som els humans els que pertanyem a la terra. Com va dir Martin Luther King Jr.  “… el progrés humà no és, ni automàtic, ni inevitable …”.

Canviem el progrés doncs. Ens hi va la vida.

pano_alto_garajonay_if2012web

Foto: Ferran Dalmau

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*

X