Connect
To Top

Ser sostenible, persones retornables

El biòleg, ambientòleg i creient en la sostenibilitat Raúl Gómez ens fa arribar el present article del seu blog sersostenible. Raúl, Màster en Enginyeria i Gestió del Medi Ambient, porta 15 anys treballant en activitats relacionades amb el medi ambient. Ara vol compartir les seues inquietuds amb l’audiència de SamarucDigital. Per a començar les seues col.laboracions Raúl ens conta la historia de Juan, un home que viu d’arreplegar ferralla al temps que recorda el negoci i la problemàtica entorn els residus.

AAEAAQAAAAAAAAY5AAAAJGNhYjRiNmExLWViYjItNGU4Yi1hZjQ4LWFmMWI4NjYzMjkwNA

Raúl Gómez @raulghz

Fa mesos que veig esta casa envoltada d’imponents muntanyes d’escombraries, cada matí de camí al col·legi del meu fill la veig i no em deixe de sorprendre, no m’acostume. La casa està al costat de la carretera, tan a prop que quasi es podria tocar si allargares el braç. Tots els dies, passen al costat d’ella milers de persones que, com jo, al principi es sorprenen en vore les muntanyes d’escombraries que l’envolten. Als pocs dies la sorpresa sol donar pas a la indiferència passant a ser una part més del anodí i rutinari paisatge de camí a la feina.

El tema dels residus m’interessa molt, així que hui he decidit apropar-me i fer unes fotos per al blog. M’acoste amb la meua càmera disposat a treure unes fotos impactants i allà, només arribar em trobe a Juan, menjant, entre muntanyes de deixalles.

Juan ha de tindre uns 65 anys, és difícil saber-ho, podrien ser deu més però també deu menys. La seua gran barba canosa i les seues ulleres gairebé no deixen vore la seua arrugada cara. Porta un vaquer i una camisa rosa dos talles més gran del que li tocaria i per sobre una armilla reflectant que segur que li ha salvat la vida més d’una vegada. Porta la mateixa roba amb la que l’he vist “treballant” pel meu barri.

Juan em veu fent fotos, li pregunto si puc fer-li alguna, em diu que sí. Parlem. M’adverteix, que vaja amb compte, que aquella zona és perillosa per anar amb una càmera cara. És un home animat, educat, amable.

Juan viu des de fa anys en esta casa abandonada i ocupada als afores de València, en una d’estes zones degradades que va ser d’horta fèrtil i ara estan deixades de la mà de Déu, entre carreteres principals, enmig del no-res, envoltada d’altres camps i cases abandonades connectades per camins descuidats i plens de sots i cunetes esquitxades de munts de runa de reformistes sense escrúpols. Als voltants s’acumulen activitats i serveis que ningú vol tenir a prop; ací una depuradora, allí un desballestament.

A la casa hi viuen, al costat de Juan, entre 10 i 12 persones més, ni tan sols ell ho sap exactament. Cada un té la seua vida i millor respectar-la per no tindre problemes. La majoria són estrangers, romanesos sobretot. Ell és l’únic valencià. M’explica que cada mes i mig aproximadament s’allotgen allà diverses famílies de romanesos i després d’estar un mes recollint ferralla es tornen al seu país. M’imagine mentre escolte el que ha de ser passar una nit en esta casa.

La persona més sostenible que conec

Juan es dedica a recórrer els carrers amb el seu carret recollint escombraries dels contenidors, no qualsevol cosa, està especialitzat en l’alumini. Diu que ja està gran i que no pot carregar amb massa pes i l’alumini pesa poc i ho paguen bé. Joan viu de les escombraries, però no ho compta amb la vergonya del que ho ha perdut tot sinó més aviat tot el contrari, està orgullós del seu treball. Mentre parla, jo pense que segurament Joan és la persona més sostenible que conec. A vore qui iguala el seu petjada ambiental.

La via de l’AVE a Madrid transcorre a només a uns pocs centenars de metres de la casa. Cada hora l’AVE passa imponent a gran velocitat, ple d’homes d’empresa, recordant-nos que som un país modern. Avui en ell va Óscar, un executiu d’èxit lliurat al seu treball, representant de les empreses que fabriquen les begudes que van en les llaunes que recull Joan, de tornada a Madrid després d’una dura reunió amb Julià, un polític local amb ganes de canviar les coses, entre altres, les que Óscar defensa. La reunió ha estat tensa, fins i tot desagradable. Les postures estan enfrontades. Esta vegada serà difícil arribar a un acord.

A una mica més d’un quilòmetre de la casa, en plena ciutat, treballa Julià. És una persona de conviccions, defensa les seues idees amb vehemència i no es deixa arraconar i menys ara que ocupa un important càrrec polític en allò que més el preocupa, el medi ambient. Entre les seues batalles està implantar un nou sistema de gestió de residus, que millorarà l’actual. Un sistema que aconseguirà que les llaunes de begudes que recull Juan desapareguen dels carrers.

Julià no sap que existeix Juan. Óscar tampoc. A mi, que he treballat per a gent com Julià i Óscar, m’encantaria que tingueren una estoneta entre reunió i reunió per presentar-los a Juan, i perquè sentiren, en esta improbable trobada, el mateix que he sentit jo en coneixer-lo. Segurament Juan, que no vol saber res de política ni de negocis, els atendria amablement però no els demanaria res. Jo en canvi, aprofitaria per dir-los alguna cosa:

A Óscar, jo que he vist el que entra i el que surt d’unes quantes plantes de residus, li diria que és hora de fer alguna cosa més, que el seu interès ha de ser el de tots i no el d’uns pocs, i ja de pas que incloga Juan i els seus col·legues, entre els seus stakeholders i que pense en tot el que podria fer per ells.

Li diria a Julià que s’envolte de gent que sàpiga i tinga passió, siguen dels seus o no, i que imaginen un sistema de Retorn d’envasos que a més de ser ambientalment sostenible ajude per a retornar a Juan, i a tots els Juans que pul·lulen pels nostres carrers, a una vida digna.

Els diria a tots dos l’important que és el “poder de la col·laboració” per treballar pel medi ambient i per la dignitat de les persones. Que ho intenten, que és només qüestió de voluntat, ganes i una mica d’imaginació.

I ara ja de nit, acaba un dia més en la vida de Juan, a la d’Óscar, a la de Julià i sí, també a la meua, ací escrivint en este nou bloc que gairebé ningú llegeix (encara) sobre vides creuades per la coincidència i l’atzar, amb l’esperança que siga llegit pels seus protagonistes i que les reunions entre Óscar i Julià siguen menys tenses, pel bé de tots i sobretot pel bé de Juan.

PD: Este matí he tornat a vore a Juan amb el seu carret ple de llaunes, esta vegada pel meu barri. Li he presentat a la meua dona i al meu fill. Li he explicat on vivim per si alguna vegada necessita alguna cosa. Ens hem fet una foto junts. Anava a explicar-li tot això del SDDR i els SIG però ell estava més interessat en explicar-me les seues coses i jo en escoltar-lo, així que he rebut una masterclass particular sobre on i com buscar per treure diners de les escombraries i sobre les oscil·lacions de preus en el mercat de l’alumini.

1 Comment

  1. MARC

    Wednesday 17 17UTC August 17UTC 2016 at 11:04

    Diferentes realidades que se cruzan en un mismo mundo.
    Muy interesante. Recomiendo su lectura.
    Felicidades Raúl Gómez!

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*

X