Connect
To Top

Joan Pellicer, l’home de les plantes

Si Joan fóra viu, seria un de nosaltres. Un samaruc de marjal o d’aiguamoll saforenc, però mai de zones humides, parts del cos femení centímetres més avall del melic. La mort de l’etnobotànic i metge de Bellreguard, Joan Pellicer, ens va sorprendre el 5 de febrer de 2007.

fotos socios web-12

Xelo Miralles

Nou anys després es preparen un seguit d’activitats per a homenatjar l’home que va escorcollar el territori diànic convertint en ciència la tradició popular envers les plantes. La novetat, és la possibilitat de consultar la seua Tesi Doctoral, encara no publicada, a la web. Facilitats d’un món digital que Pellicer no arribaria ni a imaginar

Sin título

Carta manuscríta de Joan Pellicer. Els solitaris sorolls de Sotaia de La Safor.

2006, cap a l’Any Joan Pellicer.

Joan Pellicer serà el primer fill predilecte de Bellreguard, el seu poble. L’expedient de nomenament s’aprovarà en el plenari de l’Ajuntament el 23 d’abril i per a març es prepara un acte d’homenatge amb el repte “d’assumir l’herència intangible d’este jornaler de la cultura”, en paraules del regidor Jaume Borràs.

Pellicer post

Foto: Xelo Miralles

La notícia, coincideix amb el grat coneixement, per part de Samaruc Digital, de la possibilitat de consultar i descarregar en la web la tesi doctoral de Joan Pellicer sota el títol “Recerques Etnobotàniques al Territori Diànic o Comarques Centrals Valencianes”. Ho podeu fer a la web Repositori d’Objectes Digitals per a l’Ensenyament, la Recerca i la Cultura de la Universitat de València. Llegida el 2005 per l’etnobotànic i metge saforenc cap entitat s’ha decidit a publicar-la fins ara.

El Museu Etnològic de València, per la seua banda, anunciava en la darrera edició del Premi Bernat Capó a la Divulgació de la Cultura Popular (Joan Pellicer hi va ser el primer guardonat el 1999), la voluntat de reivindicar la figura de l’etnobotànic al llarg de 2017. Entre les activitats previstes hi ha una exposició fotogràfica sobre el treball del saforenc.

Bon moment per a plantejar-se classificar i digitalitzar els centenars de diapositives inèdites fetes per Joan al llarg de la seua vida. Des de l’entorn familiar, i cercle d’amics més pròxim, s’ha posat en marxa el procés de constitució de la Fundació Joan Pellicer, amb voluntat d’obrir-se a la gent i sumar les institucions acadèmiques on Joan va treballar i col·laborar.

El poble, que tant se l’ha estimat, ha mantingut viva la seua memòria des del moment del traspàs. Destacar accions com la del Centre Cívic de la Vall que du el seu nom, la Ruta cicloturística de Miramar, el Jardí Botànic de l’Ametlla de Palla de Carrícola o La pujada anual al Mondúber.

L’Herència.

IMG_2781

Foto: Xelo Miralles

Joan tenia 59 anys quan va morir. Jove, massa jove i amb molta feina per acabar. Malgrat tot, ens queda l’herència en forma de llibres (Herbari breu de la Safor; Bellreguard, verd esguard; De la Mariola a la mar: viatge pel riu Serpis; Flora pintoresca del País Valencià; Costumari botànic Meravelles de Diània: camins, paratges i paisatges de les comarques centrals valencianes; Herbes medicinals al País Valencià; Lluors de Gaia: paisatge, flora i fauna de la Safor; Castells de la Safor; Ullals de vida: les zones humides al País Valencià; Vademècum de remeis populars diànics) i programes de televisió (Medi Ambient a RTVV, Remeis al Rebost i GandiaTV) que el mantenen viu en la memòria col·lectiva.

La Diània de Pellicer.

Joan Pellicer, s’autodefinia com un entre tants en un lloc de la terra, emulant Vicent Andreu Estellés, però el temps el rescatà de l’anonimat i l’ha fet immortal gràcies a la seua obra. Només cal rellegir el seu poema, Cant Perdut, per a activar en la memòria la defensa aferrissada que feia de la cultura popular i la seua rebel·lia contra un progrés destructor de la Ruralia.

Pellicer estava convençut que amb el transcurs del temps, la investigació etnobotànica, la seua i la d’altres científics, tindria utilitat pràctica a tots els nivells, des de la medicina a l’agricultura, passant, imperiosament, per la cultura, en un món on els recursos naturals no es malbaratarien i la vida seria senzilla i ecològica.

Jornaler de la cultura, per a uns, Cavanilles valencià, per a altres, és innegable el paper protagonista de Joan Pellicer per a, en paraules seues, “mostrar l’autoritat dels nostres vegetals en la tradició popular del territori diànic.81C-sy6+atL

La seua Diània era de carn i ós. De terra i aigua. De ruda i robusta arquitectura rural. De xarrameca i pols. Fruint-la pam a pam, va descriure els usos tradicionals de 500 plantes mediterrànies en la seua tesi doctoral. Ho feia des del plaer delerós d’engolir-se la terra. Perdut entre bancals i muntanyes. Sota l’ombra d’una parra en la casa feta de fusta i calç, amb la dolçor als llavis d’una figa acabada de collir, ja fora poletana, blanca vera, gota de la mel, pàmis, sang de rossí, verdal, carabasseta, maueta o cul de burro.

Un home entre tants en un lloc de la terra: la Safor i la Marina, on l’estiu és eixut i es remulla amb l’aigua freda del pou o la bassa de regar.

Divulgador en un mitjà hostil.

Com a divulgador de la ciència en un mitjà hostil com va ser la televisió, l’home prim i de ric lèxic enamorava la càmera i encisava els espectadors.

Durant huit anys, Pellicer va estar al capdavant de “Les Nostres Plantes”, en el programa Medi Ambient de Radiotelevisió Valenciana des d’on ens va posar en safata els trets principals, botànics, mèdics, gastronòmics i culturals, de més de 200 plantes.

La primera fou el romer, l’última el timó i pel mig des d’espècies exclusives del Pais Valencià, les menys, a les falsament anomenades Males Herbes per l’agricultura intensiva. Joan les volia dignificar i ho va aconseguir.

Nou anys després de la seua mort, conservem la imatge i el so del gran erudit valencià. Malgrat la impossibilitat, momentània, d’accedir al material audiovisual, propietat d’una Televisió Autonòmica tancada (ai, si Joan obrira els ulls!), el llegat científic de Joan està custodiat per professionals del Departament de Documentació de RTVV. D’ací, la importància de reivindicar-ne la titularitat pública. Joan Pellicer és patrimoni de tots els valencians.

Joan Pellicer en la Xàrcia.

Encertaríem si li adjudicàrem una obstinada negativa a transmutar a home digital. Les eines de treball de Pellicer, la vella càmera de fotos i el desgastat radiocasset on enregistrava les entrevistes a la gent gran, hagueren sobreviscut la web 2.0. Però, gràcies a la societat de la informació, de l’intercanvi de continguts multimèdia, del món de les interaccions virtuals tenim a Joan a un clic. Només cal fer una recerca en els buscadors d’internet per a observar meravellats com l’home de les plantes pren vida.

Ens hem referit al Premi Bernat Capó per la Divulgació de la Cultura Popular, també al Cavanilles del Centre Excursionista de València, i a títol pòstum i dedicat per l’equip de Medi Ambient el Jaume Primer de comunicació audiovisual.

Estic convençuda, però, que a Joan li agradaria més que el recordàrem perdut entre muntanyes o, com a mínim, assegut a una taula del bar del poble amb un cigaló calent i buscant inspiració en deesses i nimfes. Des de Samaruc Digital esperem amb ànsia el 2017 per a donar fe del merescut reconeixement a l’home de les plantes. A l’amic Joan.

Un dia de televisió amb Joan Pellicer al Condoig.

Joan Pellicer tenia casa a tocar la mar en la platja de Miramar. L’equip de Medi Ambient, encapçalat per Jose Manuel Alcañiz, el periodista fixe de “Les Nostres Plantes”, va engegar el polsador del timbre mentre encreuàvem els dits perquè aquell dia, “L’home de les Plantes”, no haguera decidit donar-se un bany matiner d’hivern a la Mediterrània.

No ens va fer esperar. La porta del carrer es va obrir regalant-nos el somriure despistat i la mirada infantil de Joan. Gravar amb Pellicer era un misteri, la destinació sempre era una incògnita, a més de negar-se a xafar qualsevol autopista destructora del paisatge. Havia nevat a la Safor i feia un fred que badava les pedres.

-On ens portes hui, Joan?, li va preguntar Alcañiz.

-Al Condoig! L’altre dia vaig veure la Llengua de Cérvol (Asplenium scolopendrium), respongué emocionat.

Des de Miramar, encaràrem cap a Beniaia per camins gelats i nevats. Entre bots i rebots, la furgoneta va avançar fins que un camp de conreu ens va obligar a posar peus a terra i caminar. Joan feia de guia. Al darrere, l’equip televisiu, amb un trípode que pesava un matxo mort, la vella càmera i bosses i bosses de material tècnic.

En un tres i no res, ens endinsarem en un fabulós paratge humit i frondós on encara es conservava algún retall de Laurisilva. De tant en tant, eufòric, Joan Pellicer més que caminar, volava com un animalet salvatge. Per fi, a l’interior d’una coveta comprovàrem que el dia seria profitós. Allí teníem la Llengua d’Oca.

Satisfet, mentre preparàvem l’enquadre de la intervenció, Joan va saltar dalt d’una roca que a tall de cadafal li feia d’escenari per a declamar paràgrafs de Moby Dick, enamorat com estava del personatge del capità Agag.

Quan li preguntàrem si estava llest, va traure una fitxa marcida per l’ús i assegut sota un arbre va repassar-ne els usos populars d’aquella falaguera cavernícola de fulla sencera i allargada, comuna als boscos de clima atlàntic que al nostre territori trobem quasi exclusivament a l’interior d’avencs i coves com la del Condoig.

Enfrontar-se a la càmera era per a ell un repte. La respectava i temia. La mirava furtivament, agafava aire i es feia el miracle. La màquina d’ull gegant l’adorava i la seva parla es convertia en música. Li vaig preguntar perquè triava paraules enrevessades i més bé en desús. Ho tenia clar: jo parle com la gent major. Les paraules acabaran perdent-se perquè la cadena de transmissió es trenca.

No sabia Joan. No sabíem ningú que la que estava acabant-se era la seua vida. Referem el camí fins a la furgoneta que només va poder fer uns metres. Derrapant sobre el sòl glaçat, com un joguet va quedar penjada en un ribàs empinat, entre l’asfalt i un ametler tort. L’endemà dues grues la rescataren. Tornarem a Beniaia a bord d’un tractor agrícola gràcies a l’amic Juanjo de la Gallinera.

Joan duia dues bosses de plàstic als peus per aïllar-se d’unes sabates totalment xopes i una mantenta als muscles. No podíem consentir que agafara un refredat. L’endemà li donaven el premi Cavanilles del Centre Excursionista de València

Per sempre Joan.

Captura de pantalla 2016-02-05 a la(s) 20.30.30

Enric Navarro, portaveu Plataforma per L’horta.

Man, o Manfred, l’alemany de Camelle, va morir setmanes després de que el pol del Prestige cobrira tota la costa de Galícia. Joan ens va deixar a començaments del 2007, ara es compleixen 9 anys, era just uns mesos abans de l’esclat de la crisi. Era el moment en el qual semblava que el ciment cobriria les poques motes que quedaven a les platges de la Safor. La desaparició de les hortes històriques del País, d’Oriola a Castelló, passant per Cocentaina, Xàtiva i València, era qüestió de temps fruit de l’expansió boja de les ciutats. Qualsevol solana era bona per a pasturar grues i que els xalets en forma de xampinyó brotaren. Ja ni la protecció de les marjals semblaven ser suficient per a evitar la voracitat d’agents urbanitzadors i polítics. Joan va morir també una miqueta de pena, com Manfred. Una societat anestesiada què folla de diners ficticis sostenia una i mil voltes uns representants i un model que ens portava a una sima profunda i fosca d’on encara no hem eixit des d’aquell 2007. I Joan era dels pocs que denunciava una i mil vegades que aquell no era el camí, per això ara que les coses sembla que estan canviant, ens cal retre-li l’homenatge just que mai en vida se li va tributar. Perquè el seu llegat es puga divulgar i ens ajude a no cometre els mateixos errors del passat. Per sempre Joan.

3 Comments

  1. Xelo Miralles Gregori

    Sunday 07 07UTC February 07UTC 2016 at 23:31

    Gràcies a tots i totes les que a través de Samaruc Digital heu compartit el nostre homenatge a Joan Pellicer. De segur, que si fóra viu, estaria abrumat per la quantitat de mostres d’estima. L’any que ve serà l’Any Pellicer, però des de ja queda palés que l’herència de Pellicer està més viva que mai. Una abraçada.

    • Antoni Aguilella

      Monday 29 29UTC February 29UTC 2016 at 14:56

      Quan recorde a Joan me l’imatgine com jugant a un sambori imatginari, botant entre la ciència i les creences, entre la botànica i la poesia, entre la medicina i el miracle, entre el territori i la cultura. Gràcies Xelo per recordar-nos a Joan. Això per una banda em produeix tristesa per la pèrdua, per no tenir-lo ací i ara, i per l’altra la joia d’haver tingut la sort d’haver-lo gaudit com a amic i etnobotànic.

  2. Pingback: Joan Pellicer, l’home de les plantes [cat]

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*

X